L'Empriu i el dret de pas

ÍNDEX + Instruccions d'ús

2008-09-13T05:57:00.006+02:00

Donat que un bloc no és un llibre, i que, de fet, això no és ni el llibre que havia pretès, ni un bloc a l'ús (si als blocs els regeix la línia del temps, imaginar que a algú li hagin pogut succeir 281 moments ressenyables en dos dies -com aquí indica l'índex cronològic-, ens endinsa al vertigen derivat de les velocitats properes a la de la llum aplicades a la nostra percepció del temps, al temps vinclat de la relativitat); al no ser, doncs, ben bé un bloc (afegiré que vaig desoir les opinions que m'aconsellaven que no ho fos), que cadascun dels possibles lectors en faci l'ús que més li convingui. Si de cas, sols vull recuperar unes indicacions del pròleg original (trobable al fons del sac i que no avantposo perquè penso que pròlegs tenyeixen lectures) on proposava maneres de llegir el llibre.

Ara, aquest perllongat itinerari, que converteix en síncron el que no ho era al igualar una memòria llarga, que connecta estrats dissímils i sentits apartats per mor de la seqüència imposada, bé pot semblar esgotador, difícil de fer d'una tirada. Si és així, si l'endurança lectora que pugui exigir és excessiva, si anar de l'inici al final sense aturar-se pot abocar a un desfici nòmada, és possible i recomanable fer tanta drecera com se vulgui, anar als llocs parells i no als senars, llegir els llocs que potser coneixíem o vagar a la descoberta; sent així d'aleatoris restablirem el desgavell original: al capdavall, no deixa de ser el traç inventat del camí fet per algú, inscrit sobre un mapa.

És indubtable que el format bloc propicia la mena de lectura que imaginava. No costarà gens veure al mapa quins capítols tracten una zona i (via el buscador o els índexs) arribar-hi en un instant.

El Guinardó de Barcelona
11 i 12 de setembre del 2008

1 El Turó de Montgat

2008-09-12T23:11:00.003+02:00

Pugem, per sobre la boca del túnel ferroviari primer, al Promontorium Lunarium que ja Ptolomeu va reportar. Ara, el discret vèrtex fundacional -on un pedró recorda els pioners de l'excursionisme i de la Renaixença- apareix devastat pel flagell dels nihilistes beguts al caire de l'estimball; arreu, les traces gràfiques i les restes vítries de les seves incessants celebracions del fracàs. “No sembla possible un desordre net i amb arrels.” -dius, mirant l'horitzó i a la tarda, com qui dicta un primer enunciat d'una nova teoria del decaure.

Al peu del turó escantonat hi resta, relicte, un genuí retall rocallós -un penya-segat de joguina. Aquí l'intercanvi entre els tres mons és més viu i apaivaga els nostres planys admissibles. Seiem dalt d'un pinacle de marbre antiquíssim on hi ha una capsa de cuc roig coreà buida. Som al lloc de la canya a l'hora de la pesca, quan llinyes llançades des de totes les ribes -d'Alexandria a Trieste, de Gaza a Montgat- convergeixen cap un centre difús on neda el gran peix cobejat, l'esperança argentada dels somnis fabulosos.

La meva llinya és de paraules. Com la teva, quasi invisible i resistent fins un cert punt, fructífera només per la llei de la paciència. “ La pesca mai és afer d'un dia -m'expliques-, i acabes aprenent que un dia ingrat pot ser un dia bo.” Una art senzilla en aparença, no tant quan m'obres la caixa on deses els teus enginys ben endreçats. “ Jo volia fer grans coses... I ja veus, m'he quedat a la riba d'una cosa realment gran. Recorda sempre: mai el peix, sempre el ritual pacient de cada tarda.” Gràcies amic, bon pescador. Si n'has après de tot anant a contratemps.

2 El Far de Calella

2008-09-12T23:10:00.002+02:00

En el tren i fins a Caldetes EL GERMÀ DE CATUL em fa companyia. D'acord amb el Cornudella que així el va voler: d'estació en estació, de poema en poema; i d'acord amb ell quan es lamenta “Digue'ls adéu, baixem, vine a la platja: / el que eren cales ara ho converteixen / en un sorral immens de sorra fina, / i hi sepulten aquelles cargolines que triàvem feliços...” No aniré gaire més enllà que ell. Baixo a Canet per caminar pel sorral pentinat. Massa ordre per a gosar dir-li platja: ni un bri de jull... Sols a trenc d'ona tres roses roges, marcides, fiten on l'onatge ha batut, potser, les cendres d'algú.

Més endavant ni les Roques Blanques ni la Punta del Refugi fan avui profit a ningú. Bruteja el niu de metralladores -vells trets a l'aire i al mar. L'única percussió que s'escolta és la dels tresmalls que feinegen aprop de la costa. De veritat que encara hi ha peix?

Enllà de Sant Pol el cap del Far de Calella és un esdeveniment en el trajecte. La Roca Grossa podria -i voldria- ser una illa, però amb màquines la forcen a ser península. Avanço per la sorra granelluda de la cala. Fixant-m'hi una mica aviat compto fins a tres “senyors de les roques”. S'estan nus, hores i hores, en els relleixos del penya-segat, i costa de veure'ls: la seva pell, colrada tot l'any, els camufla... Som una única espècie -ecumènica- destriable mercès a les pells -naturals o afegides- i a les fes. Puc anar nu sense vergonya, de fet així és com escric des de la Platja de la Vinyeta (que encara estiguem a l'hivern no ho fa un acte de fortalesa sinó d'acceptar la bonança). Puc despullar-me, però no és la meva creença. Puc fer un ample seguit de pràctiques i no mantenir-hi una fidelitat. Nu, ara busco les meves constàncies i, sí, algunes en tinc. L'heterodòxia, potser? O és, també, una actitud diletant? No tendeix la insistència a esvair la frivolitat pròpia de semblant actitud? Com m'intercepten les paraules de Baudelaire: L'obra d'un eclèctic no deixa record ? Caminar pel sorral tampoc deixa un rastre persistent... Fotovoltaic, sota el sol ara resulta que penso com un escèptic amb il·lusions.

3 La Punta de la Tordera

2008-09-12T23:09:00.001+02:00

És una dita dels navegants d'antany, d'aquells que depenien del vent: Els rius d'aigua són d'aire. L'aire de terra endins busca una sortida i s'acanala per la llera del riu; al moure's esdevé vent. Un vent que, abans no ha trobat la quietud, ix per la desembocadura i es projecta de front en el mar. Els vells navegants ja l'esperaven. Al seu embat invisible l'anomenaven “cap de riu”, un cap que calia tramuntar.

Avui, en el cap tangible de la Tordera -perquè la Tordera, temps era temps, va guanyar al mar la proa del seu delta-, veig l'estat actual de les coses. El riu ja no és d'aigua. D'aquest per la gola no es visible que vessi a mar ni una gota; se l'han begut tot. Com volem que les platges, assedegades de sorra, ho suportin? Separats i sense concessions, a banda i banda del riu s'estenen els conreus: els de l'horta i els d'oci dels càmpings. Els uns viuen de fulles i fruits, els altres de forasters i serveis. Un d'aquests passavolants, ara mateix, està assaborint a T.S.Eliot: “[el riu] És un déu fort de color terrós -esquerp, indòmit i sorrut” -és així com ho entén.“The river is whithin us, the sea is all about us” Envoltats pel mar i amb el riu a dins.

Jo no vaig a la vela però espero que els rius, tot i que no siguin d'aigua, continuïn sent-ho d'aire; que quelcom d'ells encara es projecti mar endins. Penso en un vaixell -amunt o avall per la costa, tant li fa- amurat per una constant marinada, en arribar al punt just on els dos vents enfrontats s'anul·len. Imagino aquest moment d'inquieta calma que desconec. Pot ser que m'erri. Sóc de terra endins. Això es veu d'una hora lluny.

4 La Cova del Bergantí

2008-09-12T23:08:00.001+02:00

Surto de la Mar Menuda de Tossa i vogo cap el nord. Ressegueixo una costa de noms braus i, mentre els creuo, els mussito per a no alterar-los: el Freu de l'Illa, Sa Banyera de Ses Dones -imaginem-hi a la Gardner-, l'Infern d'en Caixa, el Freu de Terra des Palomar... Penya-segats i illots amb història i refractaris als canvis. Encara ara, a la carretera que els vogeix hi ha senyals palplantats -on s'hi veu una vella cambra fotogràfica- que reglen des d'on és prestigiós abocar-se al panorama, a aquesta escenografia gastada i encara cobejada. Ai si un dia es digués: Feu, feu! Edifiqueu on vulgueu! De baix estant i a bord d'una piragua de joguina, si més no recupero l'antiga paritat. Un home feble a rem són unes dècimes de cavall de potència. Fràgil, sí, però immune al mal de mar, i que pot desatendre la feina de motor mentre pren unes notes que voldrien amarar-se de la solidesa del granit de la Costa.

Per més que ho semblés la meva velocitat no era zero i he arribat a la boca de la Cova del Bergantí. El seu nom, que remet a una vella història de pirates, ja indica com n'és d'impossible que dins toqui ni vores ni fons; i els pirates aquí no em fan por, prou sé que ara van per terra ferma. La llum és, en certa mesura, la que he pogut decidir. Un sol llevant, no gaire alt -el d'un matí de primavera-, va ben endins de la gran escletxa del penyal; i a on no hi arriba directe ho fa el seu reflex. El blau del mar que és d'un verd maragdí lluminós s'interromp en contacte amb el blavís ultramar pregon de l'ombra. El so és el de la pausada rissaga batent la platja oculta del fons amplificada per la volta ressonadora. Mig soterrat, mig negat, acabo per compassar la respiració a la del lloc, una harmonia possible.

De front, per una via d'aigua i de llum, busco la sortida per l'altra galeria. La boca petita em pronunciarà a mar obert. Vull creure que com una paraula oportuna. Si serà difícil d'oir ara fa de mal dir.

5 Els Rocs de Solius

2008-09-12T23:07:00.001+02:00

L'afany reductor, si ben dirigit, ens dreça pel camí de l'ascetisme. Això, enfilat dalt d'un dels Rocs de Solius, sembla fàcil de dir. Vèrtex per una estona d'una punta afuada de roca, atalaio una contrada esquerpa, excitada per un sol baix de tarda. Passen, un darrera l'altre, estols de gavines. Van camí de l'abocador, i del fondal m'arriba el so absurd d'una excavadora fent maniobres per obrir una altra pista. Bip-bip-bip... Ara fa marxa enrere. Ui: quin ascetisme! Sóc a la Vall d'Aro i seria molt demanar tenir sencera la quietud que Solius sembla prometre. L'ascetisme és foraster al negoci, i ho és amb ganes. Mirem d'oblidar que les multituds d'austers són, segur, una majoria. L'ascetisme volgut pot ser un terme o pot ser una expectativa: un corriol cap a la clariana mística. Tastar la unitat no és res del que se'n pugui parlar. Riba s'aventurà a formular-ho: “... la reducció de l'home a allò que hi hagi en ell de més simple, de més intuïtiu, de més angelical. -i afegeix- Molta literatura passa, doncs, per mística, que no és sinó ascètica, això és, d'entrenament místic, d'excoriació de l'home pels àcids de l'austeritat.”

L'experiència m'indica que les coses deuen anar per aquí. L'estat de fusió és de mena fugissera. Heus-me aquí, en mig del bosc d'agulles de la Roca Ponça, i el tacte rugós i abrasiu del granet ha bastat per fer-me venir al cal un concepte ben actual: “el Grip ” -xamullat en llengua franca, i que bé podríem anomenar “Grapa”. Un concepte forà al cap i ja t'allunyes de la unitat que procuraves. L'ascetisme, que ve a ser un gratar en les raons del sofriment per inclusió, claudica davant d'un concepte interposat, d'una banalitat com el grip. Ara cal que absolutament tot tingui un recobriment antilliscant, fins el més mínim estri. Bondat subtil del disseny que fa més cap a la noció de què tot se'ns escapa que a un real argument ergonòmic... Si mal no recordo, per fer un Stradivarius, o la marqueteria damasquina, no van caldre altres eines que les que oferien un mànec de bona fusta tornejada per empunyar-les. Ara, qui mana més: l'eina o la mà? Acaronava el granet vell, cristal·lí i daurat, i estava en un altre lloc, masegant un concepte que ell – adherent de mena- m'havia inspirat. Per una canaleta, una vira i uns merlets pronunciats al clatell m'he enfilat a aquest agullot; un racó negligit en mig de la quietud dels suros però, ai caram, d'abast universal si té una pàgina Web dedicada. Per sort no té una webcam sinó ara saludaria a l'audiència: Eo! Ara callo, i callaré fins que el lloc em comenci a parlar. Allò que pugui dir seré incapaç de transmetre-ho. La xerrameca, les qüestions tangencials, sempre seran la sortida més fàcil.

6 El Cap Gros

2008-09-12T23:06:00.001+02:00

A l'hivern fa bo d'anar enllà dels ports alentits i resseguir, arran de mar, els penya-segats. El moment més propici és ara, amb les minves de gener, quan el mar també fa les seves rebaixes. N'ironitzo fent peu en aquest cinyell de nova terra emergida. ¿Truco al Cartogràfic per alertar-los d'aquesta nova cota zero? “Mirin. Han de refer tots els mapes i afegir cosa de mig metre a totes les mesures.” Si em responguessin que no són dies per fer a bromes amb el mar ho entendria. El tsunami de l'Índic ens acaba d'ajustar la visió de tots els mars.

Avui vaig enllà de la Cala dels Pots, camí del Cap Gros de Palamós, vogint un roquisser corcat. Portat per un seny geognòstic i armat amb el martell de geòleg, acarono els testimonis d'antics cataclismes: entre els granitoides, dics de pegmatites i de lampròfirs -aureoles metamòrfiques de contacte-, de marbres corneaficats on s'hi poden trobar -diuen- granats i diòpsids. És una gimnàstica menys estèril que la flota de iots, negligits tots a port. Un guany és aquietar-me absorbit per la prospecció, per l'expectativa de la troballa. Un altre és fer peu on abans em capbussava, fer peu entre dos mons, en el nou i breu espai ara descobert. On sinó mirar de dissoldre l'aflicció? El Tsunami ens l'han ben servit com una rèplica tempestuosa d'imatges, com un espectacle categòric i alhora distant... pujant el volum del so de l'ona gegant, com si el món fos verament audiovisual. I la ferum a mort? Em sembla sentir-la... No és imaginària. És real. Qui put en un relleix de les roques és una morena vera. Com hi has vingut a parar? Qui t'ha tret del teu cau? Eres un arquetip que ara s'esvaeix: la fera marina a l'aguait traïdor... Quines dents tens o tenies!

Al vespre, a la Cala dels Corbs, encenc un foc amb fustots collits a la platja. Amb la seva lluïssor escric al dietari: “M'estic reconciliant amb el mar.”

7 Sa Roncadora

2008-09-12T23:05:00.002+02:00

Avui l'abrupte call de Sa Roncadora calla, si sonés seria boig d'aventurar-m'hi. Passada Aigua Xelida, en avall dels penya-segats, la costa és molt, i molt, brava; i en amunt tot són possessions. Jo només tinc unes ulleres, un tub i uns peus d'ànec, però penso fer-ho servir. A aquest mínim utillatge hi he afegit una vistent boia -les hèlixs folles em fan por- d'on hi penja un omnicrom i una pissarreta blanca. Dins l'aigua escric, poc perquè la refracció fa que tot sembli més gran, no obstant escric:

TRANSPARÈNCIA OLIGOTRÒFICA (Mal que ens pesi, la a voltes impecable transparència de la Mediterrània es deu al poc aliment que porta en suspensió. És un mar tancat i poc substanciós.) -Afegeixo més tard.

SOC BENTÒNIC (Visc com la gran majoria d'éssers aferrat a les ribes i al sòl, on procuro defensar el meu petit territori. Uns quants, pocs, vaguen per les immensitats oceàniques: són els pelàgics.)

APNEA (Al séc de Sa Roncadora em capbusso fins al meu modest límit i tot pujant sento un ofec extrem. La meva admiració envers els grans de l'apnea No Límits: el Pipín o el Nisch que té el rècord a -183 metres; sobretot pel Jacques Mayol -l'home escandall- el primer a més de cent metres; per la seva associació del ioga -vint pulsacions durant les immersions!- amb tot allò que aprengué nedant amb dofins; per la seva mort decidida -ofegat o escanyat- quan el varen treure de l'aigua. Quin revers del que més ens cal aquest esforçar-se a no respirar durant... deu minuts!)

POPS = 0 ( De pops a l'abast ni un. Il·lús, vull creure que es deu a la seva intel·ligència, no a què el mar estigui exhaust. Recordo de petit haver-ne caçat un -deu anys deuria tenir- prop de Salou. Ara vés i busca'ls. En un intent d'exculpar-me dic que va ser la meva quota. Sé de gent pels quals un any amb menys de cent pops era un mal any; jo: un a la vida. Era tan habitual a les platges d'abans veure emergir a algú amb un o dos pops que la gent s'hi acostava encuriosida però mai estranyada... Un dia fotré com el Franco. A una hora punta apareixeré a la platja de Santa Cristina amb un popàs encara enforquillat a la fitora. Per una estona seré un semidéu. Espero que entre la multitud que m'admiri no hi hagi un entès que em demani d'on ha sortit aquell enorme pulpu galego. Del Mercat del Peix, potser?

8 El Montgrí

2008-09-12T23:03:00.001+02:00

La costa del Montgrí és un consol. Desconec quin ha sigut el procés però el resultat em fa creure en la bondat d'algunes intoleràncies. La tolerància que hauria devastat aquest litoral hauria sigut la constructiva -aquella que reclama el liberalisme absolut. Sortosament s'ha preservat i, així, ara pot presumir de ser un tros de costa capital. No crec que aquest privilegi es degui a la constància dels espadats -tot i que deu haver ajudat-, perquè si ens hi posem no hi ha res impossible. Ja imagino uns espigons que pontessin els illots de la Ferriol o de la Pedrosa i on els terrassans poguessin prendre el sol. Oh no! No vull donar idees!

A voltes, quan a l'hivern tinc delit de mar, m'acosto al Montgrí. Res com seure al caire del penya-segat, res com les passejades que porten a les cales. Dalt, els rasos calcaris eixarreïts, i, al fons, les torrenteres emboscades que zigzaguegen fins afluir a una platja de còdols. Recordo, una tarda després d'uns aiguats, al Rec de la Pedrosa baixant saltironant fins a formar un estanyol que, sumint-se en la glera, vessava mansoi al mar. Recordo, una altra tarda, quan em vaig obsedir amb el microcosmos del pedruscall de la Ferriol i la meva fe d'espigolador va tenir la recompensa d'una troballa, la de dues enforcadures bessones de corall roig que els temporals havien arrossegat. Amb elles vaig fer-ne unes arracades per l'Anna. La possible vàlua de la meva joieria prové, sempre, del seu preciós aferrament a la certesa d'un lloc, a l'allunyament del mercat de matèries primeres preuades. Més difícil de trobar, per atzarosa, és una muda de colobra que uns quirats d'aiguamarines.

Escric resseguint el Montgrí des de les imatges de l'Aeroguia del litoral; les imatges perquè el text és una ingrata barreja, un comiat a la prosa de Ruyra, de Pla, de Foix i de tants. Despeñaderos y precipicios, promontorios carcomidos y cantos rodados, malden per qualificar els nostres vells topònims forts. Tenia entès que una de les limitacions de l'usdefruit és la de conservar la forma i la substància de la cosa usada, i aquí ni per l'una ni per l'altra s'ha tingut cap mirament. Em sembla la versió recreativa de la Ley de Costas i, alhora, una altra torna afegida. Ni això ens mereixíem.

Buscaré el consol del Montgrí. Aniré a les canoneres desafectades. Em passejaré per la cresta brusca del circ de Cala Viuda. Escriuré des de la Puntà del Milà, o no escriuré.

9 La Gola del Fluvià

2008-09-12T23:02:00.001+02:00

Mai he tingut un vincle fort amb un poble, amb aquell “el Poble” que inclou la certesa del retorn, l'experiència perllongada, un arrelament. Em pertoca d'acceptar la dispersió que vaig aprendre de petit. Segur que el més proper a la idea de “poble” que conec és Sant Pere Pescador. D'enlloc disposo d'un gruix semblant de sediment a la memòria -quelcom ajustat al terrer al·luvial sobre el que s'alça la vila, ben centrada a la plana alt-empordanesa. Aquí han viscut, des de sempre, la meva cosina Dolors -d'una edat propera a la del seu oncle, el meu pare- i el seu home, l'Antònio. Casa seva ha sigut sempre un lloc d'acollida segura. De l'Antònio enyorem la seva bonhomia àcida -tant del país- i la seva condició de resistent, apuntalant quasi en solitari el nom del poble: pescador. Seu el llobarro que picava al volantí pels meandres (si n'hem arribat a menjar de llobarros, fins alguns de vuit racions), i a mar, amb sort, podien ser unes galledes de sèpies. D'ell, sempre, la lliçó de la passió que no és ofici; el seu era el tractor i les pomes. S'hi he de triar, escullo quan tots anàvem a mar, a la riba salvatge de la gola, i aplegàvem amb el rascle carculles fins a dir prou -ara un impossible. Trio quan amb els amics ens encalçava la tardor entre els rengles de pomeres, fent la collita, just a l'època de l'arribada dels primers “morenos”. I trio l'esperança de que el nostre mas -sempre obert- del Ravalet pertanyi a la memòria grata de molts: d'uns, d'unes, i d'uns i unes alhora a dalt les golfes.

Callaré el que -amb el fluir del temps, no del riu- d'estantís s'ha estès per la costa i les ribes del Fluvià; i celebraré la salvació a temps d'una part dels aiguamolls en una creuada fundacional. De la tendència transitòria del temps apresa en el Poble enlloc millor per a copsar-la que als baixos de Ca la Dolors. La cort on de petit em meravellava amb les gallines, els conills, els porcs, les vaques i el matxo, ara es va convertint en el magatzem de les màquines recreatives en desús -millons, marcianitos i pacmans- que arranja i col·lecciona el manetes del seu fill.

10 Norfeu

2008-09-12T22:48:00.001+02:00

He tornat al Cap de Norfeu... Si en fa d'anys que ho faig. Encara recordo a la gent que vivia a les coves de les Ermites, hippis fidels a un insostenible propòsit restrictiu. Què deuen fer ara? Es confonen entre els responsables? Al musell del Cap no em puc estalviar un fugaç projecte de gran salt. L'abisme del cingle i la mar planera criden a un vol de vertigen. Llenço al buit un roc -un doble, un avatar meu- i mesuro la caiguda comptant massa de pressa, com volent perllongar el meu vol fictici. El Cap no és un lloc per a fer-hi estada, la Cala del Canadell sí. Fa anys, quan venien amics de lluny, sempre els portava a aquesta platja. Algú va dir que el paisatge de la Badia de la Jòncols tenia molt d'hel·lènic i jo vaig estar-hi d'acord. Tothom s'avenia al jaç de grossos còdols com si aquest fos l'estat primigeni de totes les platges o el preu a pagar per la solitud davant del mar. Jo m'enorgullia de l'encert d'aquest destí amb la innocència d'aquell que ensenya la casa que li han llogat sense dir que no és la seva.

Avui he pres altre cop en préstec la Canadell. Passo la tarda modelant un alt-relleu del paisatge dins d'un plat ple d'argila grisa. El cel serà l'alumini del plat, brunyit, i el mar reïna d'epoxi tenyida. Després llegeixo l'ULISSES, no l'antic -que bé podria aparèixer en qualsevol moment “per l'ampla esquena del mar”- sinó el dublinès de Joyce. Al capvespre sopo les sardines que he traginat en una nevereta i els musclos que abans he collit per les roques. Ho coc tot en un foc menut arran de l'aigua. Després torno a la lectura que aviat esdevé escriptura quan llegeixo: “ De l'aigua, Bloom, d'aigua amant, pouador, aiguader, en tornar cap els fogons què n'admirà?” El seu llarg enfilall de consideracions me n'ha fet venir d'altres al cap, nous arguments apareguts d'ençà la publicació del llibre... “Setanta-cinc anys més tard, què de nou diria Bloom sobre l'aigua? La fractalitat dels seus moviments i dels seus límits; l'exhauriment de tants aqüífers fòssils; l'expansió dels blancs arenals de les ribes tropicals com arquetips del lleure...” Concloc la meva addenda agosarada així: “La perillositat, enlloc assenyalada, de reomplir un flascó d'aigua de roses amb aigua pesada.”

Avançada la nit, a redós del balmat que sua compostos sulfurosos, sorprenc en la foscor unes formes massisses que furguen per la platja. Són senglars arran de mar!

11 El Paní

2008-09-12T22:47:00.003+02:00

Com una penitència imposada abans d'haver comès cap mal –involuntàriament, doncs- em vaig veure armat i destinat, tot un any, al darrer cim del Pirineu. Durant la meva estada al Paní -les “Boles” de Cadaqués- l'exèrcit de l'aire va decidir canviar l'antic nom en clau del lloc: EVA-4 (un nom escaient per les seves ressonàncies primigènies) pel d'EAC-4. Els caps militars són gent feta a prendre decisions així d'importants: la Vigilancia Aerea es convertia en Alerta y Control; mantenien la E d'Escuadrón perquè insinua un grup de valents a punt pel combat; i aquests érem nosaltres: un grapat de nanos -no teníem ni vint anys- amb ganes només de passar aquell temps imposat de la manera més lleu. (Jo ja havia après molt de la meva candidesa quan, durant la instrucció a Reus, em van trobar a la taquilla el clàssic assaig “Sobre la psicologia de la incompetencia militar” de Dixon, una lectura que em va costar un arrest de tres dies fent les feines més ingrates.) Per no estar ociós, el que eternitza el temps, em vaig presentar per a “perrero”. Això consistia en tenir cura d'una canilla de pastors alemanys enfollits per una tramuntana que allà dalt ateny el seu clímax: he vist volar a un gos vint metres en la nit. També era cosa distreta fer experiments, com uns “Mendels” uniformats però sense projecte, amb els zel de les gosses. Entre lladrucs vaig ascendir a l'estatus superior de “cabo perrero”.

Resten, resistents a la memòria, els moments visionaris: les guàrdies del capvespre a la garita de Roses, quan coincidien l'encesa de les barques a la Badia amb la darrera lluïssor rosada de les neus del Pirineu, del Balandrau al Canigó; les patrulles de les nits estiuenques atalaiant l'oci llunyà de la Costa; les albades prodigioses des de la garita de Cadaqués, quan jo era dalt del Fuji, la península del Cap de Creus el país del sol ixent i Cadaqués una irrealitat que Dalí mai va pintar. Queden, també, les pernoctes àcides a l'Escala, tastant amb els companys mínimes dosis d'oblit acolorit.

Queden les paraules amb vocació redemptora que, el darrer dia i en privat, ens va adreçar el cap de tot allò. Aquell home, durant un dels fumuts aquarteraments -tan freqüents aquells anys de transició-, m'havia encarregat la maqueta d'un “Monumento a los Caidos de la Aviación”. En veure la ganyota que se'm deuria escapar va precisar “A todos los caidos, a todos.” Sobre Ícar va tractar el meu primer projecte escultòric... La qüestió era matar el temps.

12 El Turó dels Llaures

2008-09-12T22:46:00.002+02:00

Hem fet nit al Capgròs, al Turó dels Llaures; una nit quieta de primavera, altrament, amb tramuntana, no ens hi hauríem estat; entomar-la aquí dalt hauria sigut massa brau. Ahir, mentre l'Anna llegia al sol de tarda, vaig estar prenent apunts dels refugis dels voltants. Aprofiten la protegida roca del Cap de Creus i, amb ¾ de la feina feta, només demanaren apilar amb gràcia unes lloses per a cloure'ls. Són obra dels antics i no tindria sentit mirar de datar-los.

Clareja quan surto de la furgo i m'embadaleixo mirant una barca que busca el pas de les illes del Cap de Creus, entre s'Encalladora i la Massa d'Oros. La seva estela, resistent en la mar calma, em diu que ha sortit del Port. Juraria que J.V.Foix ha matinat per veure meravelles i forma part del seu rol.

Quan amb la mirada busco llunyanies traspasso la ratlla de França. Aquest eix, d'immediat, en convoca un altre 602 mollons fronterers més enllà, a l'altre extrem dels Pirineus. Així aparello el Cap de Creus amb el populós estuari del Bidasoa. Gens lluny d'aquest, a la Ria de Pasaia, Víctor Hugo va decidir escriure una passejada seva pel Jaizkibel. L'eix de simetria s'ajusta del tot quan penso en el rocam d'allà, tan turmentat i corcat com el d'aquí. Hugo -voluntàriament exiliat- va encapçalar aquell text amb un “Écrit en marchant”. Aquest “escrit tot caminant” és fill de la seva època i coetani dels afanys dels pintors “pleinairistes”. Fins a quin punt no en sóc seguidor? Bo és saber a qui t'encomanes. Torno a l'eix sud-nord quan penso que aquell text d'Hugo el vaig llegir a la immensa biblioteca digital francesa, oberta a tothom. Si ens falten anys per assolir la seva solvència!

Ens bateja un sol oriental quan acarono a l'Anna i li dic: Au, no facis el ronso que tot és com cal.

Amb alegria celebro esmenar-me. S'acaba d'anunciar la imminent obertura dels nostres arxius bibliogràfics en versió digital.

13 La Ratlla de França

2008-09-12T22:44:00.001+02:00

Que els temps de barbàrie ho són també de cultura està escrit a Portbou sobre la tomba de Walter Benjamin. Que els temps de barbàrie són una davallada pel passadís de les escissions, fins a la més inexorable de totes convertida en col·lectiva, ho llegeixo en el memorial que Dani Karavan va imaginar, a tocar del cementiri de Portbou. Després d'aclarir que aquell camí no té la sortida que promet, ve el temps feixuc de remuntar, el temps lent de la memòria, d'apilar albes pedretes sobre els ossos del pensador malaguanyat. Aquí em ve al cap una tertúlia d'altes hores quan, masegant el “Sempre radical, mai conseqüent” de Benjamin, acabàrem brindant per aquesta consigna tan taxativa com contradictòria perquè ens hi reconeixíem.

Que els temps de barbàrie ho són també d'una acceleració contra-natura, ho entenem al cementiri de Cotlliure, davant la tomba d'Antonio Machado i sa mare. Com que estar-nos aquí, sota la pluja, només ho podem fer des de la condició de viatgers, podem recuperar una concisió que feia un Machado pensador. Com Abel Martín diferenciava “Mobilitat” -un afer espacial-: “Solo se mueven las cosas que no cambian.”, de “Mutabilitat”: “El cambio substancial es un cambio inespacial.” Del difícil aliatge dels dos termes ens en parlen avui els exilis impossibles de Machado i de Benjamin.

Dalt la Punta de Cervera m'aboco al formidable espadat que s'estimba fins al mar. Pel mig d'aquestes roques enasprades, invisible, hi passa la línia de les expectatives, la ratlla fronterera. Se m'acut dibuixar-la estenent-hi una llarga bobina (més de dos-cents metres) d'una roba forta i lleugera (poliamida tramada amb kevlar?), laminada amb mantes de supervivència (uns espills ben coincidents). A cadascuna d'aquestes tessel·les caldria pintar-hi una creu grega per així replicar el conegut traç amb el qual els cartògrafs delimiten les fronteres. Aquest enfilall de creus esdevindria un apilament de sumands amb un resultat exacte al seu capdavall: el Mar; avui brau en superfície per la llevantada i en el fons aquietat però no immòbil. Els vents farien voleiar aquesta garlanda i bé podria ser que amb les tramuntanades es perdés tota noció de caiguda vertical.

14 El Coll de Banyuls

2008-09-12T22:43:00.002+02:00

“Quina cançó cantarem que tots la sapiguem?...” No ens enganyéssim; el cor que ara respondria a l'entrada d'aquesta cançó de taverna: “La dels contrabandistes que a Banyuls varen anar...” seria ben migrat. La qüestió ha sorgit quan, en el Port de Banyuls, hem pres el trencall de la Ribera de Vallòria mentre cantàvem a pler la vella cançó. Sense transició, el mar s'ha fet fonedís i ens hem trobat dins d'un muntanyam tan brusc com viu; un escenari de vinyes enfiladisses pels pendissos, feixades per infinits murs de pissarra a tall d'escates, el revers d'una teulada que vol recollir la humitat salabrosa perquè faci saó. Aquesta geometria, que estima per igual costers i còrrecs, s'enfila fins el Coll de Banyuls, fronterer del tot: a l'altra banda la substitueix una oberta jaça ramadera. En el coll, i per recordar-nos una altra mena de cruïlla, hi ha el darrer refugi del Pirineu -si pugem al Sallafort per la carena no ens quedarà cap dubte sobre quina serralada trepitgem-; un refugi bastit dins l'obra forta d'un vell búnquer, signe clar d'una millora.

Davallem el coll per aturar-nos al costat d'un rec que aviat esdevindrà l'Orlina, un veritable riu de muntanya. Com un benefici més de la insistència -és la tercera estada en aquesta coma- sé a on he d'anar. Pujo per l'ampla prada -capciosa si és pirinenca però la barren grans tanques de figueres de moro- fins a l'alzinar del Mas de Pils. M'estimo aquesta devesa on sobre un herbei tendral s'alcen, prou espaiades com per no fer-se nosa, un grapat d'alzines imposants, totes un punt vinclades per l'embat de la tramuntana. D'entre elles busco una vella coneguda, la més gran de totes, per enfilar-m'hi amb tres passos fàcils. Passaré la resta de la tarda escrivint segut en la còmoda enforcadura d'una de les seves inusitades besses. Bon lloc per a llegir el BARÓ RAMPANT de Italo Calvino, ho reconec.

Entrada la nit, des del llit veig passar una furgoneta que baixa del coll per la pista acabada d'asfaltar. Torno a pensar en els contrabandistes de Banyuls. Si bé la cançó es va perdent no així el contraban, ara dedicat a les persones. Segur que aquest pas -com el d'entre Costoja i Tapis, i com d'altres- l'han de conèixer els que trafiquen amb sense parers tot aprofitant la nit.

15 Les Alberes

2008-09-12T22:42:00.001+02:00

És difícil un canvi més sobtat que l'ofert per aquest trencall perpendi-cular. A les envistes del Coll del Pertús, quan sóc a punt d'afegir-me a la corrua aturada dels francesos que es volen embotir als Límits, em desvio a l'esquerra, passo per sota l'autopista i la duana, i en amunt tinc mil metres de desnivell i de solitud. Ara no em calen ni l'alcohol ni el tabac de l'altre costat de la frontera, si tenen el preu de tota la vida, com tampoc em calen -ni ara ni mai- els prostíbuls de més avall.

Amunt, a l'alçada de Sant Martí de l'Albera, unes pereres velles en flor trenquen la monotonia de l'alzinar espesseït que he anat seguint. Però ben aviat tot es perd quan traspasso el sostre opac de núvols que avui sembla cobrir el món. Només per una vaga oscil·lació en els cargols de l'oïda endevino un canvi de rasant: “Ha de ser el Coll de l'Ullat”. Al cap de res m'aturo a la Reina de les Fonts per a omplir els bidons. A ple dia, la puixança arbòria de l'indret la percebo a les palpentes si m'acosto al fust dels arbres. Aquesta escorça flonja, rogenca i clivellada ha de ser la d'una sequoia... Les capçades es dilueixen totes en la ceguera nebulosa. Ja que hi som no ens farem ara enrere. I continuo pel que diria és una fageda fins, potser, el Coll de l'Estaca.

Camino pels Rasos de la Menta, pels alts d'unes Alberes absolutament albes, i després pel Pla del Fum, avui del tot exacte. Enllà dels carreranys traçats per la vacada que durant el bon temps pastura per aquí -bèsties d'una estirp indòcil que es va esllanguint-, i enllà dels pedrons que fiten el sender, cal, en mig d'aquesta tenebra blanca, no perdre el fil de la carena i no deixar-se endur mai per la crida dels caients. Aquest avenç parsimoniós per un tall en el no res em fa pensar en la navalla d'Occam: “No cal presumir l'existència de més coses que les absolutament necessàries.” o, més concís: “Menys és més”. Com Guillem d'Occam avui vaig d'una cosa concreta que anomeno -el Roc de la Punta- als indicis d'una altra -el Faig de la Congesta-; la resta són creences perdedores que desestimo, no em serviran a l'hora del retorn. Així és com arribo al Puig Talaiador. Aquí Francis Bacon -al capdavall hereu d'Occam- em recomana abandonar tota idea preconcebuda, al preu de quedar-me en aparença sense res. De veritat que el panorama ha de ser l'objectiu? Avui, privat de vista, em complac amb altres sensacions, com la d'aquest silenci que no ho és tant. El món amb prou feines s'intueix, la diferència, així doncs, no és tanta.

16 La Platja d'Argelers

2008-09-12T22:41:00.003+02:00

Deixem enrere la Costa Vermella, marxem de Cotlliure. Avui Matisse s'hauria quedat a l'estudi, qui sap si per continuar la gran ALEGRIA DE VIURE. A fora, sota la pluja, la seva paleta lluminosa quedava força apaivagada tret de la parada d'espècies del mercat. “El seu cromatisme que insinua sabors violents bé l'hauria pogut entretenir.” “Sí, més que no pas l'univers de blancs trencats de la parada dels formatges.”

Aviat deixem també enrere la Platja d'Argelers. “Un lloc d'aquells que buits a l'hivern semblen tristos i vius a l'estiu senzillament lleigs.” -m'has dit i hi he estat d'acord. La deixem enrere per passejar la tristesa dels tamarigars del bocal del Tec. Sota un cel de plom arrosseguem la història d'una desfeta reblada per la malesa d'uns camps de la pitjor acollida. Aquest seria el paisatge de fons d'una altra pintura: EL DOLOR DE MALVIURE, on no hi faltaria una dona infantant al ras per crueltat. Que som estrangers en un lloc que volen oblidar ho palesa el parc temàtic de l'Aqualand que s'alça aquí al costat -camí de Sant Ciprià-, on s'hi pot passar “Un Jour fantastique” segons diuen els cartells. No vull imaginar l'infern que seria viure confinat dins dels seus reixats, dia rere dia, sense altre futur que la penúria més incerta. Ja veuríem com de ràpid s'estronca la diversió amb una fantàstica mostra de realitat.

Per fer temps dinem al costat del castell dels Verdú. L'hem trobat després de picar a casa des de la porta tancada de l'oficina de turisme. “Oriol... Ens pots buscar a l'Internet l'adressa de la Maternitat d'Elna?” Quan a les dues entrem a la “Maternitat Suïssa” -un nom que mira de neutralitzar una memòria roent: les maternitats són de les mares i dels infants- la tenim tota per a nosaltres. El guarda ens deixa fer quan l'informem de què sabem prou el lloc on som. Vaguem per les sales despullades de l'edifici lluminós tot escoltant com la veu greu de l'Elisabeth Eklebena reitera, des del llaç sens fi d'un vídeo, la seva modèstia humanitària. A nosaltres ens pertoca d'entendre-ho com la seva generosa grandesa.

Deixem enrere la Maternitat d'Elna, commosos, i fem uns quilòmetres de desert recollit cadascú en el seu silenci. “Tots hi naixem a Elna.” Sembla ben tòpic. Tanmateix, les Veritats despullades, de tan menudes, com els nadons, tendeixen a semblar-se.

17 La Font d'Estramar

2008-09-12T22:39:00.002+02:00

“De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...” D'aquesta reducció mnemotècnica del nostre possible domini lingüístic, Salses va ser el primer amb diferència, si ve dels temps de les Constitucions de Pau i Treva d'Alfons I. Pel mig de Salses, deserta com totes les viles franceses a partir del migdia dels rellotges, ens acostem al Castell. Les escenogràfiques fortaleses post-medievals em diuen ben poc. La llarga cursa entre l'increment de potència de l'artilleria i l'engruiximent dels murs la va perdre l'arquitectura. Ara la desmesura boteruda d'aquests recintes és ridícula: amb una mica de química malvada podríem deixar ben ensulfatada a tota la guarnició.

Anem al lloc major de Salses, a la Font d'Estramar; prou important com perquè Plini i Aristòtil ja l'esmentessin i ara prou negligida si cap indicador l'assenyala. Més que oblidada, el que està és agredida per La Catalane, un sarcasme que anomena l'autopista que per ben poc no l'anorrea. No obstant, si mirem de sordejar, i ens encarem al cingle i a l'estanyol de la surgència, l'indret és memorable. L'aigua, de l'inusitat blau de les deus càrstiques, brolla vertical del fons del cràter amb un cabal mai inferior als 500 litres per segon. La gola de l'avenc d'on sorgeix fa temps que exerceix una crida misteriosa. Unes imatges me la recorden. En una foto, de principis dels 50, veiem a la colla d'en Cousteau a la riba de la font amb les seves escafandres pioneres. Tots van cofats amb la preceptiva boina, tan francesa que una baguette sota el braç no desentonaria. Acabaven d'aprofundir 30 metres a la font extrema -que d'aquí li ve el nom. Les altres imatges són d'enguany i de Pascal Bernabé -tot un campió de les profunditats negades-, en ocasió de la seva exploració solitaria: 9 h 40 m per assolir els 190 m de fondària al capdavall d'un laberint que continua. Més enllà de la complexíssima logística de l'afer -propera a l'astronàutica-, de les seves prolixes explicacions retinc el seu menú subaquàtic. Res de productes dissenyats en un laboratori, la cuina de sempre és la que l'alimenta amb el preciós suplement de l'amor d'algú que l'espera allà fora. Té predilecció pels purés casolans i la crema de marrons -grans xeringues de cavall li fan de carmanyola-, i de postres, durant la llarga estada a la campana de descompressió: pernil i magret. Del seu retorn a la superfície –eternitzat a fi de sortir-ne il·lès– ens resta la imatge inesborrable del Pascal, segut a no sé quina fondària i envoltat de bombones, absorbit per la lectura d'un gruixut llibre... De novel·la negra, és clar!

18 Perellós

2008-09-12T22:38:00.002+02:00

Per un atzar solament explicable per un instant de sincronia, de les lleixes de biblioteca pública vaig agafar un llibre el llom del qual només prometia “Novel·les Morals”. Dins vaig trobar-hi LO SOMNI de Bernat Metge -que ja tinc a casa en l'edició dels anys vint- i, també, el seu correlat que desconeixia: VIATGE AL PURGATORI DE SANT PATRICI, escrit per Ramon de Perellós. I jo aquells dies tenia el propòsit ferm d'acostar-me a Perellós -d'aquí la sincronia. Ambdues obres procuren fer saber que el rei Joan I és al purgatori, és a dir, en vies de salvació, perquè tots dos autors s'havien vist acusats en el procés del consell de Joan I. Martí de Riquer qualifica aquells consellers reials de “desaprensius i audaços però intel·ligents i d'idees modernes.” Amb aquestes quatre nocions al cap me'n vaig a Perellós tot fent cas de les consideracions que encapçalen la novel·la, la crònica del seu viatge a Ibèrnia: “Per tal que tots les homes d'aquest món desitgen saber coses estranyes e meravelloses, cum sien pus plasents que aquelles que hom pot saber per oïr dir.” Així ell, amb un empirisme turístic incipient, s'informà d'Irlanda al preu de “grans perills, despens e treballs, tant per terra com per mar.”

La contrada de Perellós és severa, erma i buida; unes condicions que s'accentuen pel fet d'arribar-hi des de la plana rossellonesa. Tanmateix, just passar el portell del Castell d'Òpol per la carretereta que quasi ni mereix aquest nom, el lloc m'ha guanyat. La gran coma pot semblar un racó de món desfregat, sense al·licients, però petits vinyets aprofiten el migrat sòl de les dolines, al fons del còrrec hi ha un bon pou i un llarg cóm encara en ús, i verdeja un herbei tendre per les clivelles d'un rascler, blanc encegador, que tendeix a ocupar-ho tot. Les quatre cases del poble i el castell són unes ruïnes agençades. Al costat de l'ermita, en un rajol de ceràmica, l'ACRI (l'associació catalana-irlandesa) celebra el 600 aniversari del pelegrinatge de Ramon de Perellós “to Loug Derg”. Senyoreja la contrada el cim de les Corberes marítimes, el Montolier de Perellós, d'on la vista s'obre a la vall de l'Aude i al Narbonès; un cim que fins el segle XVII fou l'extrem nord de l'antiga terra catalana. Hi he pujat perquè “volia ser informe e hagí lo cor molt elevat a saber per vista ço que havia oït dir.” Dalt, les boires, fent bona una realitat tèrbola, no m'han permès veure res del més enllà.

19 La Perapertusa

2008-09-12T22:34:00.002+02:00

“Noi, aquest no el veurem!” L'helicòpter s'enlaira de nou amb una càrrega de material de reconstrucció i fa el curt trajecte fins l'encimbellat castell de la Perapertusa. Per això avui és de veritat inaccessible. Porto tres dies passejant amb el meu fill pels castells càtars. Ja li he fet saber que el que trepitgem són castells francesos bastits sobre les runes dels castells occitano-catalans; que la mateixa Perapertusa guardava la frontera del comtat de Cerdanya. L'Oriol acaba de llegir amb entusiasme ELS FILLS DEL GRAAL del Berling i jo he aprofitat per fer-li una ullada. “La història, saps, té més inventiva del que pretén i, per inèrcia o per malícia, acaba fent servei als propòsits dels vencedors... Aquest País Càtar d'ara no és més que una marca turística que interessadament esvaeix un antic fet polític dins d'una vàcua boirina mística. Sempre resulta si més no curiós comprovar sobre el terreny com tot intent de mostrar una memòria llarga -ja no dic de fer-ne un ús-, és criticat pels que volen imposar la seva. Ja es deia bé que la Història es forja; això és: amb un munt de garrotades en calent per aconseguir imposar una altra forma duradora.” Hem passat -pagant arreu- per Foix, per la Roca Fixada, pel Montsegur (d'on hem tret l'irònic lema de la sortida: Please do not mount on the walls of this castle), pel Puigverd, pel Puigllorenç i, si aquí no ens hi volen, ara anirem al Querbús -el de les acaballes.

Com que el noi amb tretze anys comença a saber què importa del món li he parlat de la Lloba, dels trobadors i de les Corts d'Amor; del subtil corrent de procedència oriental que aquí es va congriar, d'una possible igualtat de les dones que a Europa li ha costat un munt de segles de recuperar. Fins i tot hem mirat d'esbossar un sirventès que volem que comenci així: Clamava l'host franca i uns bisbes, malparits: / “Mateu-los a tots, Déu reconeixerà els seus.” De rimes amb -its n'hi ha una pila, però amb -éus? neus, greus... relleus, lleus... déus i adéus...

Quan hem entrat al Empordà he recordat unes paraules de Pla sobre la creuada albigesa: “Convertí un gran fet social, ple de riquesa, de benestar, d'ànsia de llibertat, d'art i de poesia, en províncies franceses mediocres i insignificants.” Vull creure que Pla pensava, també, en d'altres creuades més properes. Els entesos de debò, filant prim, ens fan veure que els catalans seríem l'epíleg d'aquella gran il·lusió.

20 L'Illa de l'Aglí

2008-09-12T22:19:00.002+02:00

“Em llançava a un abril incert, ah! com si tinguessin / tots els homes la pau i només jo fos l'errant.” Ho llegeixo i celebro les coincidències com un succés. Estem a l'abril i jo, lluny i sol, sóc l'errant; que la pau continuï simulada no ho puc celebrar. Més endavant, a la cinquena: “Clou-te, cúpula verda per sobre el meu cap cristal·lina! / Aigües de curs discret [...] Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en illa profunda...” Tot sembla encertat i aquesta és la meva pau d'avui. L'Illa és profunda, en un recés de les Cluses de l'Aglí, just a on, brusc, s'obre pas pels serrats de les Fenolledes. L'aigua té aquí un curs discret per mor d'una petita resclosa i la cúpula verda que es clou sobre el meu cap és de verns, de salzes i de freixes.

Quan a finals del darrer hivern vàrem encertar aquest racó la cúpula estava despullada, tot i així el lloc, sobtadament, em va evocar unes imatges de Carles Riba a Bierville que havia vist a la tele (perquè vagin malparlant de la tele). Llavors vaig pensar: “Si aquest riberal és, a la menuda, com aquell on ell va escriure les ELEGIES, serà escaient per a fer-ne una nova lectura.”

No cal dir que no he arribat a aquest confí sols per a llegir al poeta -tot i que prou s'ho valdria-, ara faig temps al costat de l'illa arbrada. D'ella em separa un canal on s'hi reflecteixen els pilars de la cúpula, i per a creuar-lo m'he de posar les botes d'aigua i buscar el cap de la resclosa. L'espera que em manté aquí durarà fins demà. A la tarda tornaré al proper aqüeducte-pont d'Ancinhan. Surt de les vinyes magnífic i el van fer els romans. Al vespre faré brasa en un dels fogars que han bastit arran d'aigua aprofitant els carreus d'algun monument perdut que conserven unes motllures mig esvaïdes. Així, cuinaré entre ruïnes.

Deixo per uns instants a Riba tranquil i des de l'hamaca m'entretinc fent el recompte de la mètrica, poètica i verda, de les fulles dels freixes. Aquesta té nou folíols, aquesta altra onze... I aquella tretze. Aquesta és la seva constància i d'aquí no s'aparten, de la riba de l'Illa de l'Aglí no es mouen.

21 El Bosc de Caudiers

2008-09-12T22:17:00.001+02:00

Del Pic de Bugarac -el sostre de les Corberes- baixem a les Fenolledes pel Còl de Sant Loïs. La carretera, ben estreta, té un punt monumental que honora a un enginyer. Segur que d'altres solucions per superar el desnivell eren possibles, però ell va dibuixar un caragol impecable que es dissol en el relleu. Aquest rar moment de comunió amb el paisatge hauria de ser una lliçó obligada per a tots els constructors maldestres que solen tirar pel dret. En l'oportú mirador del pas -previst ja per l'enginyer- hi ha una pintada antològica: ICI C'EST PAS LA FRANCE. OC , que deixa ben clar on comença, o més aviat com s'acaba el país de Frederic Mistral. Anem baixant del coll i de cua d'ull segueixo l'insòlit descens dels avets que creixen en el seu vessant obac. Com coi poden arribar tan avall? A les envistes de Caudiers del Fenolhet prenc una pista que baixa al torrent i al bosc. Ja és tard i ens hi quedarem a dormir.

No ho sabíem però quan sortim a fer un volt ràpid ens adonem que és un lloc major per la seva flora. Pot no semblar massa, no obstant aquí recordem que, en la carrinclona divisió monàrquica del món natural, el vegetal era un dels tres regnes. En el Bosc de Caudiers, com enlloc, no hi regna ningú perquè hi regna una excepcional diversitat. Cepats avets fan ombra... a la vinya! I sota els avets hi creixen roldors i marfulls; castanyers oblidats entre roures de bon port i alguns peus de pi roig. Amb el centímetre amido el tronc d'un arboç i fa... Metre setanta! Imposants de debò són els dos tells de l'alzinar. Quan busquem l'avet més valent, el que creix més avall, sorprenem en el torrent a tres cérvols abeurant-se. Aviat s'obre la vall on s'estenen les vinyes fins més enllà de Maurí. Dolceja en la llunyania el seu bon vi de muscat.

22 El Gorg Estelat

2008-09-12T22:16:00.001+02:00

Ja és ben cert que l'espectacle dels horitzons és un joc generós d'anada i de tornada. Tot panorama que guanyem és, en essència, reversible. Mai podem dubtar de què si aconseguim situar-nos a l'altre costat de la mirada distingirem la nostra miranda i, sobretot, perquè ens resulta ineluctable, ens hi reconeixerem. Aquest joc de la triangulació dels horitzons pot, perfectament, esdevenir l'afer inexhaurible d'una vida. En prenc nota serrejant entre els Colls de la Creu i de Sansa, excitat per unes vistes que havia somniat restituir durant decennis. De sempre, en una llunyania propera, una bona part de l'horitzó de tants cims de Núria o del Carlit l'ocupava la Serra de Madres i avui per fi el bescanvio. “Mira: aquell és el Pic Rodó.” I ja li sobreposo la facció de canalla eixelabrada que érem.

Com sovint succeeix, a aquest camí plaent que ara seguim hi hem arribat després d'un disgust. A Èvol hem trobat barrada la pista del Coll de Portús i uns vilatans ens han assegurat -amb un deix de fes-te fotre- que, maintenaint, el Gorg Estelat és a cinc hores de ruda pujada. Els tres quarts que crèiem, de cop i volta, s'han multiplicat per vuit. Així és com, tirant mà del pla B, hem remuntat les Garrotxes del Conflent -on l'asprivesa té una extraordinària magnitud- fins aquests serrats tan panoràmics.

Després de fer nit enllà del Coll de Sansa, per sobre els Estanyons, a cap hora començo a remuntar la Coma de Pontils. Ben aviat esdevé alta muntanya coberta llargament de neu, vella i dura, que trepitjo a les fosques. L'albada m'encalça a dalt dels Rasos i el dia a tocar del Gorg Estelat de Noedes, ara encara un llisall de glaç. És un lloc màgic des de sempre, començant pel nom. Deien que tirar un roc a aquest estany suposava congriar la malastrugança de la pitjor de les tempestes. Cèsar August Torres ens ho confirma. Un dels seus companys, el descregut, va gosar disparar-li un tret de revòlver -en aquella època la gent traginava pistoletots per la muntanya- i al cap de res es va desfermar una tempesta definitiva. Prou me'n guardaré de comprovar la realitat dels seus poders.

23 La Peira Escrita

2008-09-12T22:15:00.001+02:00

Creuem el Capcir on la primavera comença a fer-se notar; força més tard que a la propera Cerdanya. Aquest gran pla arriba a confondre i ningú diria que són alguns dels pobles més enlairats del Pirineu. Passem per Formigueres on va morir el rei Sanç I de Mallorca, Senyor de Perpinyà i de Montpeller. Història passada, no ens hi aturem. Tirem amunt per l'obi admirable de la Vall de Galba. Es perllonga mandrosa com si no tingués altre neguit que el de perdre la seva placidesa. Tanta harmonia ens podria enfitar sinó fos per les severes crestes de la Portella d'Orlu que la vigilen, sinó fos pels enlluernadors gruixos de neu. L'obaga de la Jaceta, on mor la pista, és encara plena de la neu tan tardana d'enguany. Aquí comença la gran lliçó del temps de la fosa amb el trànsit a peu per un moment cabdal i cabalós del paisatge. Ara el meu trepig és un instrument que acompanya la cançó de promeses que ressona per la vall: el bram del torrent revingut, la cantarella del cor d'escorrancs, el refilar dels reietons dalt dels pins... Com pot un ocell tan petit cantar tan alt? El pas pel solell és net de neu encara un bon tros; tanmateix, el verd de mica en mica es va esvaint i aviat camino pel gespet abaltit. Aquí cal atendre als testimonis de l'hivern dels talpons. La xarxa de galeries que han anat soscavant, just sota la neu, resta ara al descobert: extensos laberints que ja no els fan profit. També aquí, dins de la neu prima de les congestes exhaurides s'obre l'estesa, blanca i violàcia, dels safrans de muntanya. És la flor de la impaciència. Tanta pressa té que comença a florir sota la neu. No gaire més amunt arribo al límit entre l'avenir i el passat. El traç concís del corriol -un solc que fen el prat- s'endinsa definitivament a la neu. Un definitiu relatiu si demà serà dos pams més amunt i l'endemà un altre tant, si doncs no sigui més; i tot sempre pendent d'una altra nevada tardana, que bé podria caure. D'aquí en amunt la cançó de la fosa es va perdent. La neu continua la silencia.

Una hora llarga de neu més tard m'aboco al clot de l'Estany del Diable. Encara podria caminar-hi per sobre; o potser no... Ja conec l'esglai àrtic de la clivella obrint-se de sobte sota els peus. Tiro avall. Ja ho tinc tot excepte el que buscava. Avui no sé trobar les tres lloses gravades de la Peira Escrita, potser encara colgades per la neu. Durant 3000 anys s'hi han anat acumulant inscripcions: des de les més antigues de l'edat de ferro -fantàstic l'antropomorf amb un sol radiant per cap-, a marques ramaderes sense datació, i fins les bretolades modernes -ja es diu que el gravat crida al gravat. M'avinc al que no trobo i, alhora, celebro que trigui tant la fosa

24 Les Bulloses

2008-09-12T22:13:00.001+02:00

Hem tallat just. Darrera nostre han baixat la barrera i han penjat el rètol: Parking de les Bulloses ple. Obligatori l'autobús-llançadora. Dalt ens hem afegit a la llarga corrua festiva que segueix el camí que voreja el llac, i no ha sigut fàcil trobar una parcel·la lliure on fer, també nosaltres, un pique-nique. El lloc m'ha forçat a recordar, trenta anys enrere, quan el pare ens va deixar al barratge. Ara puc imaginar les dentetes que li fèiem, ocultes rere del neguit de la responsabilitat, quan, després de l'exhortació de comiat: “I Seny!”, prenguérem el mateix camí d'avui. Érem tres adolescents -el Bernat, el Santi i jo- carregats amb unes motxilles per a tres dies, el llac era encara gelat i la neu s'estenia fins els cims que preteníem. El pare, després de lliurar-nos a la muntanya, va anar quedant enrere, veritablement sol. Aquell dia de primavera a les Bulloses no hi havia ningú més quan els quatre ens convertírem en tres i un.

Durant un temps em va capficar el creixent deslligam amb els amics dels anys iniciàtics. Era el dol natural que segueix a una pèrdua. Més tard vaig arribar a una comprensió, matisada per la lectura de la part de MASSA I PODER on Elias Canetti explica l'antiquíssim lligam entre els humans que és la partida. La “colla”, de caçadors o de guerrers (o de muntanyencs, de teatrers, de músics, de sardanistes, d'skin's, o del què calgui -d'amics per entendre'ns-), té una estructura de relacions resistent per la seva eficàcia. “La partida extensa -un dels seus tipus- es mou cap a una meta situada a l'exterior. S'estén per un llarg camí, i si es compara amb els de la vida normal el seu moviment és intensificat...” Aquell dia gloriós del passat, després de carenejar nou cims, vam instal·lar el bivac a la Portella de la Grava. Encarats al ponent i a tot el Pirineu sopàrem en silenci...

“La partida silenciosa és la de l'esperança... És propi d'ella que apunti a quelcom allunyat, que no pot ser pròxim. [...] L'exemple més lluminós de la partida silenciosa és la comunió. La reverència davant d'allò sacre-significatiu exigeix per un moment un comportament tranquil i digne.” A l'hora encesa de la posta, cadascú dins del seu sac es va posar a plorar dignament en silenci. Si bé ja havíem assolit la nostra estatura definitiva del món no en sabíem encara gaire i ens apareixia així de magnífic: enlairat i sense límits.

25 Lanós

2008-09-12T22:12:00.002+02:00

Se'ns ha fet de nit tot pujant a Lanós pel camí més llarg, el que no passa per l'Estany de Fontviva. En una aturada tots quatre hem parlat de com l'aigua de Lanós s'ha de desdir del seu curs natural. Durant cinquanta anys els francesos la forçaven, tota, a creuar la serralada per vessar a l'Arieja i al capdavall a l'Atlàntic. Després -ara fa cinquanta anys- es va arribar a un acord, i per una galeria subterrània retorna al riu de Querol i al Segre. Rumiant cadascú en aquests disbarats hem seguit el camí a les fosques.

Bivaquegem en una prada propera a una cabana atapeïda de francesos. D'aquí estant es veu mig estany i fixo la mirada en l'espill que vibra amb el ple de lluna. Em somou la recerca nocturna de la seva dona d'aigua. Verdaguer, en mig de l'èpica del Canigó, es va tornar, un cop més sensual per alertar-nos de la seva existència. La pobra esposa del cavaller d'Enveig pregava a Déu “que li tornàs lo marit seu, massa amorós de l'encantada de Lanós; d'ençà que un dia, com lliri d'aygua que s'obria dintre l'estany, ell l'olvirà prenent un bany.” La de Lanós -goja, encantada o fada- cantava “Sols per fer-vos un present, de llevant fins a ponent, he seguit la terra mia.” M'endormisco somniant que li dic a aquesta dona que també jo segueixo “la terra mia”.

L'endemà per l'Estany dels Forats i la Canal Central guanyem el Carlit. En el cim no s'hi cap i la gent fa cua per retratar-se en el pedró. Algú desplega una senyera i crida uns “Visca Catalunya”, com si fos l'Amundsen en el pol sud i no veu que és el darrer subaltern d'Scott. Hi ha qui, sense entusiasme -potser per inèrcia-, encara coreja “visca”. Deixem la gernació del cim i tirem avall cap a l'estany. No em trec del cap la de Lanós. Mantinc l'esperança de veure-la prenent un bany. La possibilitat és remota, però no vull creure que la hidràulica imperativa l'hagi engolit.

26 Pimorent

2008-09-12T22:10:00.002+02:00

“Tous les pays qui n'ont plus de légendes seron condamnés a mourir de froid.” Assegurava el poeta Patrice de la Tour du Pin -des de la seva condició de gascó- que aquest era l'avenir dels pobles que s'obliden de servar i de renovar el seu llegat mític. La sentència és d'una admirable precisió: diu llegendes -la versió restringida i domèstica dels mites-, i que la seva mancança és una condemna a morir de fred -la fi per cessació. Primer, amb l'acceptació del silenci que el fred imposa, s'abandona la paraula, i després la renúncia i l'oblid acaben esdevenint grats, quasi volguts -d'aquí aquella expressió complaguda en el rostre dels dissortats que moren de fred. La resistència a aquesta mena de fi va generar llegendes com la d'aquell comte de Foix que, atrapat una nit per una tempesta de neu al coll de Pimorent, tot buscant refugi, va esventrar el seu cavall... A les estepes de Mongòlia és encara viva una llegenda similar que recolza els sacrificis superiors que exigeix la lluita contra el fred. Tot abans que el silenci frígid, que l'acceptació quieta de la renúncia. Ens cal continuar construint mites perquè ens cal el seu escalf. Altra cosa és afinar la condició del mite avui, quan una retòrica desbocada ha enlairat a tal categoria tot d'éssers, buits i gèlids, que ni ara ni mai tindran res per a explicar-nos.

Prescindeixo del llarg túnel -un altre cavall de Troia si ens permet traspassar una alta muralla- i pujo al coll de Pimorent. Ahir els cims van rebre una enfarinada però avui és un dia dolç de tardor i fa la fresca que convé als caminants. Pujo fins els tarters dels peus de les Puntes de la Vinyola on ja hi regna l'ombra. Aquí el sol trigarà potser mig any a tornar a tocar-hi i aviat el glaç ho entapissarà tot. Desansiat, recordo el llegendari sacrifici del comte mig centaure i m'abriga. “Només cançons de neu / podran acompanyar-me” -assegurava Espriu a EL FINAL DEL LABERINT- “Molt lentament, el glaç / allunya les paraules.”

27 L'Orieja

2008-09-12T22:09:00.001+02:00

Altre cop des d'Ax remuntem l'Orieja, un riu breu i aurífer. No portem la palangana que ens caldria per garbellar les seves sorres a la recerca de palletes d'or i, endemés, ens fa molta mandra endinsar-nos ara a l'aigua gelada, a l'hora cabalosa i tèrbola de la fosa.

Molta més mandra ens fa pagar l'entrada del Parc del Llops de la Vall d'Orlu; un gran tancat subdividit per altres tancats, no fos cas que es barregessin les diferents races. Encara els trobaríem tots endormiscats, fixant així -com tot bon mamífer- la seva experiència en el cervell, l'experiència d'un reixat. Tenim prou paciència com per esperar el seu lliure retorn. Tard o d'hora ja escoltarem els seus udols pels nostres boscos, i un tast breu de la seva veu llunyana ens valdrà molt més -serà certesa transportada per l'aire- que la seva visió propera i garantida per un tiquet. Perquè els llops, fent via per l'Europa abandonada, van tornant a les nostres terres. N'hi ha d'establerts a Madres i al Cadí, i alguns potser pels mateixos boscos d'aquí l'Arieja. De pas n'han vist pel Ripollès, el Berguedà i la Garrotxa. A l'Alt Empordà l'esperen, i sembla que un llop ha gosat endinsar-se fins el Moianès... Serà la represa d'una llarga convivència i caldrà reformular la relació hostil que els va extingir. Haurem de tornar a la lliçó fecunda i recíproca que antiquíssimament havíem mantingut.

A peu, remuntem l'Orieja. Les seves fonts queden ben enlairades, a l'Estany Faury. No hi arribarem. Els desnivells que endevinem entre el brancatge encara despullat són gegants. Mil metres de roca s'afuen fins la punta de la Dent d'Orlu. És un ullal fet amb els ullals de tots els llops que hi ha hagut. Un llop s'avé al que calgui per tal de no estar sol. Si no pot manar col·labora i és súbdit, fa companyia i creu. No ens cal dur al gos lligat.

Això, dit amb altres veus, sona a l'amenaça que presagiaven els udols del seguici de llops burells que cantava Joan Vinyoli. Uns llops potser gens diferents als “...són uns nazis malparits” que vaig escoltar dir dels caçadors a una dona compungida davant d'un llastimós gos abandonat. “Sort -vaig pensar llavors- que no has hagut de treure del fons d'un gorg a un gos ofegat amb un roc lligat al coll.” La crueltat sempre busca víctimes a l'abast per assajar i perfeccionar-se. I la crueltat és nostra, mai dels llops.

28 Bedeilhac

2008-09-12T22:08:00.003+02:00

Fa uns anys, tot tornant de treballar al Mas d'Asilh ja m'havia aturat davant del porxo de la Cova de Bedeilhac. Aquell cop no vaig poder passar de la reixa. I allà em vaig estar, mut i aclaparat per la visió. Aquesta tarda hi he tornat amb l'Anna. Avui era el primer dia de la temporada de visites i és per això que no hi havia gaire cua: ella i jo. Quan li hem demanat a l'home de la recepció si la podríem visitar ens ha dit que la guia començaria a treballar d'aquí tres dies. Oh, decepció! “ La guia és la meva filla, saben, i si no els hi fa res ja els hi ensenyaré jo.” Esplèndid!

Així és com tots tres, cadascú amb una llanterna, ens hem endinsat per la galeria fora mida; cimentada des del temps de la guerra, quan els alemanys hi instal·laren una fàbrica... d'avions! Aviat hem anat veient que aquell vell menut, habillat amb un vestit de fa anys i calçat amb unes sabates de carrer gastades, era alguna cosa més que el pare de la guia. De fet és el guia de tots els guies i l'arqueòleg amb més anys de recerques pels molts jaciments dels entorns de Tarascó; un amable i apassionat pou de ciència que ens ha ofert una lliçó magistral privada i del tot peripatètica.

Arribats a la sala final on hi ha els cèlebres modelats d'argila ens ha fet la confiança: “Aquestes són unes rèpliques convincents per a turistes. Ajupin-se i vinguin, si els hi plau, per aquí.” I allà ens hem estat, capcots sota el sostre baix, davant dels originals treballats en un fang tendre com si fossin fets ahir. “Què els hi sembla que pot ser això?” -ha preguntat tot murri. “Sens dubte una vagina oberta i... un bon penis.” “Exacte! Això és el que són. Ah! N'està ple, se'n troben arreu. D'això no se'n parla; això no s'ensenya. Dels animals i la caça sí, sols dels animals i la caça... No eren com nosaltres, érem nosaltres!”

29 Niós

2008-09-12T22:07:00.002+02:00

Més amunt de Marc la carretera que puja a Solcén -al vessant occità de la Pica- estava tallada, dalt per les allaus i a baix per una barrera. Vaig recular fins el peu del dolmen de Sem on em vaig quedar a dormir. L'endemà vam pujar a la taula de pedra suspesa sobre Vic de Sòs. La llosa del sostre supera de lluny totes les que havia conegut. “Fixa't Dru -vaig dir-li al gos- Hèrcules no només va fundar Barcelona. Mentre alçava la tomba de la seva estimada Pirene es deuria dir: Aquesta pedreta on la poso? I la va deixar aquí.” Ho va celebrar pixant-s'hi.

Després, camí de Tarascó, em vaig acostar a la Cova de Niós, famosa com a Niaux. Aquell dia l'acabaven d'obrir per a un autocar de turistes suecs. Vaig demanar al guarda si m'hi podria afegir i em va dir el preu. Encara em veig en el porxo immens, estudiant el moneder davant tot l'aplec d'ancians nòrdics, per acabar dient: “Perdoneu. Em quedaria sense francs.” No es pot anar així pel món, deurien pensar els escandinaus mentre desfilaven cap a dins. Em vaig quedar sol, fent companyia al superb engendre escultòric que pretén donar la benvinguda als visitants. Costa d'imaginar una baluerna més desgraciada. Això sí, que a França en són proclius, hi han adossat una placa amb uns versets de Paul Valèry; i no són aquella sentència seva de “Cal pagar a un preu desconegut el plaer de no fer servir allò conegut.”

Vaig deixar els traços decidits del Saló Negre per una altra ocasió i ens acollírem a la llibertat de la Caougna Petita -la porta menor d'entrada al laberint que resta sempre oberta. A la claror del frontal, que sempre sembla poca, i amb el gos enganxat als peus, vaig anar entrant al silenci d'aquelles grans galeries fins una sala cega al capdavall d'un recolze. Allà, en un mur llis, dotzenes de mans hi han anat deixant el testimoni del seu desig d'emulació: cérvols, cavalls, bisons i altres signes; tots de nou cuny i tots fets de reminiscència. Traços que dins la foscor criden: “No hem canviat, encara som antics.”

30 Broate

2008-09-12T21:54:00.001+02:00

Una nevada de juliol és un capgirament meteòric que agraïm, encara que ens exigeixi algunes renúncies. Nosaltres, insistents, vam anar al seu encalç des dels bells bedollars del Pla de Boavi, creuant, a força d'ascendir, tots els gradients d'un mateix fenomen: roina, pluja, aiguaneu i, al capdamunt, neu. Neu d'estiu, sí, però neu espessa.

Ens vàrem recloure dins la capsa metàl·lica del bon Refugi de Broate mentre passava el front, sabedors de que tot el temps que hauríem dedicat als nostres projectes ara era de lleure. Paciència doncs.

Vam completar una baralla truncada que d'altres confinats havien dibuixat per descobrir que amb cartes translúcides el joc perd molt d'encant, que sense ocultació la màgia perd tota la gràcia. I després, amb veus impostades, férem una lectura dramatitzada de totes les anotacions del llibre de registre. Ah! Aquests llibres únics i corals, escrits per tantes mans desconegudes, càlida memòria dels passavolants!

Així és com tinguérem notícia de què sobre una altra neu però al voltant del mateix refugi, algú, no feia tant, havia trobat impreses les petjades d'un os. És de les coses -vaig pensar- que és bo que un fill conegui de primera mà; com les reclusions tenen de propera una indesxifrable vida exterior.

A dins, tots dos intentant dormir sota un bé de déu de mantes; i a fora, un vel opac i un esglai latent.

31 Els Tres Estanys

2008-09-12T21:53:00.002+02:00

Ha arribat l'hivern i, tret dels breus passeigs per les serres properes, el passaré pintant a l'estudi. Flaires de llinosa i de trementina envairan la casa. Tinc un encàrrec per a una gent que m'estimo -d'aquí però ja de Mèxic-, i és per aquest motiu que faig un tríptic que plegat esdevé un portàtil maletí. Hi pinto els Tres Estanys del Ventolau que, de fet, en són pel capbaix cinc. Oli sobre fusta destinat a l'enyor dels emigrants.

Quan la darrera tardor els vaig conèixer havien estat afectats per un grop avançat de l'hivern, i amb el gos hi vam deixar un rastre sense futur sobre una neu aventurera. M'hi havia encaminat un dels competents articles que Josep de Tera publica a la revista MUNTANYA. “Si ell, que és gran coneixedor, va escollir els Tres Estanys en una ocasió ben especial, caldrà anar a descobrir-ne les raons.” I sí, és un paisatge nu, obert i acomplert; d'aquells que, si bé admeten el trànsit, més aviat convoquen a una estada. Com resplendien aquell dia impecable els estanys menors mig glaçats! Vaig fer-me el propòsit de tornar-hi carregat amb les obres de Wordswordh i de Coleridge i convertir, així, la pallaresa Coma dels Tres Estanys en el britànic districte dels Llacs que van cantar els poetes lakistes. Ho he fet realitat a mitges. Ara, alhora que pinto, vaig llegint a aquells poetes precursors -si més no a l'hora d'assenyalar els valors ètics del paisatge des d'una mirada nova i ben caminada. M'aturo en Wordswordh, en la seva bondat de quasi no fer res: “Així no em preguntis / perquè soliu / segons em plagui conversant / sec sobre aquesta vella roca / i somiejant passo el temps.” De Coleridge -més extremós, més fantasiós-, d'ell sempre el seu conegut i ara ben oportú: “Aigua, aigua per tot arreu / i ni una gota per a beure.” -l'aigua que pinto mai podrà ser beguda-, i més endavant: “L'aigua, com els olis d'una bruixa, / bleïa verda, blava i blanca.” -just els olis que ara faig servir per a pintar-la.

32 La Cigalera de l'Obaga del Baleran

2008-09-12T21:51:00.001+02:00

Encara es veien els estels quan he deixat l'Anna, ben adormida al Barranc de Moredo. A poc a poc i amb l'alba he anat remuntant la Serra de Campaus. Si n'és de bipolar aquest massís -he pensat-, si el sobrevolés aviat arribaria a les instal·lacions de Baqueira i a la seva subseqüent invasió constructiva. Aquí, en canvi, es manté tota l'aura de l'alta muntanya. És tan improbable que em pugui creuar amb algú com segur és que mantindré la visió de la cresta fronterera entre el Mont-roig i el Mont Valier. Entremig de tots dos, a la meva alçada, s'obre el Port de Salau, el reivindicat pas que agermana les dues vessants.

Avui el meu objectiu no serà difícil de localitzar. D'un punt concret de l'aiguavés, rost i pelat, fumeja un núvol de gralles cridaneres. En la parla del país una gralla esdevé “una cigala” i d'aquí el nom de “la Cigalera” amb el que els pastors van batejar aquesta notable boca d'avenc. L'any 77 uns francesos el “descobriren”, i van explorar els seus 320 metres de fondària. És un trajecte fortament arriscat i selectiu -diuen. Durant anys un formidable tap de neu, de més de cent metres de gruix, pot segellar la cavitat. Quan -ben lligat- m'aboco al trau veig la lluïssor d'aquesta neu fosca. He foragitat les gralles voladores però no els seus polls, als quals veig, badant la boca, en els nius suspesos a les parets del pou. Per no ser un destorb me'n vaig fins un relleix minso, força més amunt de la boca de l'avenc, d'on contemplar com torna el tràfec incessant de les gralles, tot un desordre sorollós sobre un fons de cims.

Per garantir com en són de precaris els moments de visió enlairada -òrfica- succeeix un fet. Amb un cop sense voler inclino la motxilla i, plap, salta el “Tuper”on deso l'impecable objectiu ZEISS de la meva CONTAX i, després del primer salt, inicia un crescendo “imparable”. En el tercer bot el pot ja s'obre per deixar que el contingut es lliuri a una cursa folla de dret cap a l'avenc. Quan hi arriba els rebots són ja tan grans que el sobrevola d'un salt esverant l'estol de gralles; després continua la seva eterna caiguda pel vessant costerut.

No aniré mai a buscar les despulles de la seva nitidesa en el Clot del Baleran. Des del 77 m'havia acostumat a veure el món a través seu. La seva claredat era fidel i amiga, i ara ha volgut desaparèixer davant dels meus ulls. Mai, per èpica que sigui, una fi és reversible. El goig dista del rèquiem només un mal gest.

33 Montgarri

2008-09-12T21:50:00.002+02:00

Crec que el clam que aquell dia vaig alçar al Pla de Beret ja s'ha esvaït. “On són els poetes? ”-cridava sobre un aparcament desert i sense horitzons. Havia fet cas a una convocatòria sense conèixer-ne els detalls i em trobava perdut dins d'una boira espesseïda. Aquells van ser uns dies radicals, de migdies roents i nits glacials. Recordo haver-me afanyat a assimilar-nos a tots a les flors de rocalla alpina, fetes també a viure extrems semblants. Que tots plegats pertanyem -amb gradacions- a l'estirp poètica, és el primer que em digueren el Carles i l'Esther entaulats a Montgarri. De dos en dos, començava a trobar poetes.

De la colla que vam anar fent cap al santuari jo n'era l'únic que havia pres la iniciativa de remuntar la Pallaresa. I així, després d'una nit a l'Avetosa de Bonabé i de creuar els peus del Marimanya, aquella cita no la podia entendre sinó com la més remota de les possibilitats. Un cop aclarits els dubtes i la boira em vaig calçar les botes d'aigua per fer la coneixença de la Véronique Brill, que ja alçava un aplec dels seus vigies -homúnculs vius mercès al miracle d'unes pedres ben equilibrades-, al bell mig de la Noguera. Al capvespre vam llançar riu avall poemes a bord de branquillons i més tard, enfredorits, vam escoltar versos recíprocs que havien nascut ben lluny de l'altar des d'on els pronunciàvem. Nit d'estiu però muntanyencament severa, en aquestes i en d'altres condicions pot brotar tant una amistat ferma com una de precària. La Ciència no ha aconseguit, de moment, explicar-ens-ho.

L'endemà -uns a peu, uns altres a cavall i uns altres en vehicle- arribàrem al lloc disjuntiu que volíem honorar. Allà on, a poques passes de distància, neixen el Garona -vers llunyanies atlàntiques- i la Noguera Pallaresa -vers el Mediterrani via l'Ebre. D'afluir i de desafluir parlamentava el Carles mentre el Benet, amb una plantilla, estampava per l'asfalt dels voltants una veritat que ja voldríem: VEDAT POÈTIC; i el Pep ens meravellava amb un pont fet amb ben pocs quartos, de fet amb un de sol.

Malament aniria el periodisme amb reporters tan fluixos com ho sóc jo, ocasional i efímer com aquesta Festa de l'Aigua, amb la qual preteníem celebrar l'incessant naixement de dos éssers cabdals en dues deus pariones. Costa molt de creure que l'amortitzat Pla de Beret pugui produir res més enllà d'uns beneficis comptables per temporada. Però així succeeix.

34 Montoliu

2008-09-12T21:49:00.001+02:00

He dormit al camí del Coll de Varradós, just on la neu ja no em va deixar passar; força amunt si fóssim a l'hivern però força avall per encetar la tardor. D'hora, camí del riu, em vaig submergint en l'atmosfera del lloc que vull imaginar tibetana, pels grans rasos mig nevats, i no és alta cosa que alt-aranesa. El sol ens encalça quan arribem al petit congost dels Calhaus. Si la mullena excita els colors, l'Unhola en aquest tram corre per un llit d'un roig vivíssim; una tonalitat excitada deguda a la dissolució de les intenses i variades mineralitzacions de la zona que havien justificat l'explotació de les mines de la Reparadora i de Liat. Aquesta mineria de muntanya pertany del tot al passat i era, segur, una feina ingrata. Les seves restes es van esvaint i esmicolades corren ara riu avall. Se m'acut que a l'altre costat de la carena el paisatge és similar però pertany a un univers diferent: parlo de Baqueira. Davant de l'abandó de les mines penso en el seu avenir, perquè ¿I si la neu, amic, també s'exhaurís?

Després de dues hores obrint traça, i constatant que de neu avui no en falta, acabo jaient en samarreta a la vora de l'Estany de Montoliu. Satisfet d'haver-me integrat en el paisatge obert i alterós que una vella fotografia m'havia proposat. Fa un dia gloriós, d'unes excepcionals condicions de calma i lluminositat, amb l'afegit de què, si bé tot el paisatge és hivernal, el gran estany resta encara net de glaç. L'aigua, per contrast, és del més pregon dels blaus de Prússia. Passo l'estona prenent un apunt dels trencats crestalls del Mauberme i del seu reflex, invers i polaritzat, a l'estany. M'esforço a pensar en què la llum i l'escalfor són també vibracions perquè de totes les altres, ni esmolant bé els sentits, en percebo cap. Absolutament res es mou i això o t'inquieta o t'hi abandones. Sort del Dru que jeia estenallat sobre la neu i ara s'atansa a beure a l'estany, trencant aquest rigorós equilibri.

35 L'Avenc de la Bargadera

2008-09-12T21:47:00.003+02:00

“Deu ser el seu genius loci.” -penso davant dels grans afanys paral·lels que es concentren a l'alta serra que separa les fonts ribagorçanes de l'Aran. Dalt hi queda l'antic pas obligat del Port de Viella, ara negligit fins pels ramats transhumants que passen -quina festa més insòlita!- a peu per dins del túnel. Dalt hi ha també el decisiu Estany Redó, de llarg el més estudiat dels nostres estanys de muntanya d'ençà que el Mestre Margalef s'hi va començar a fixar. Ja és tot un avenç que aquest estany, que fa mig segle descrivien com aïllat dins d'una coma tancada, ara el sapiguem dins del gran sistema global de l'aigua i de la vida.

Els canvis succeïts a banda i banda de la serra queden reflectits en el matisos que diferencien dos establiments dedicats a un negoci similar. D'un costat: el vell Hospital de Viella -encara obert pels que estimem les llargues caminades sense trair l'hospitalitat que li dona nom; de l'altre: el Parador Nacional de Turismo -aquí cal anar amb molt de compte amb la pronúncia intransferible de “Nacional” perquè no és un adjectiu sinó un substantiu a ultrança.

Els afanys paral·lels dels que parlava no eren aquests. Tots dos pertanyen a l'aprofundiment subterrani. L'un -prosaic com tot afer d'enginyeria- és la millora necessària de Túnel de Viella (puc recordar-hi al pare esquivant les columnates de glaç caigudes en arribar la primavera.) L'altre afany simultani és molt més poètic i molt menys conegut, perquè es tracta d'endinsar-se en l'incògnit. Des que al 1986 es va localitzar un forat penjat sobre l'Estanhol d'Escunyau hi ha hagut gent disposada a aprofundir-hi, malgrat sigui una de les feines més ingrates. Amb els anys –i grans dosis d'anònima obstinació- l'Avenc de la Bargadera ha anat creixent fins arribar als actuals 568 metres de desnivell, fins esdevenir la darrera frontera del país. Que no sigui notícia de portada es deu a la natura circumspecta dels espeleòlegs, no a la manca de mèrits de la fita aconseguida. Quin estímul tan humà representen els irresolts interrogants - ? - escampats, ací i allà, a la topografia de l'avenc. Caldrà resoldre'ls picant pedra en el cor gelat de la muntanya, buscant sempre el camí de les corrents, de l'aigua i de l'aire.

De la riba de l'estanyol veig la boca de l'avenc suspesa al cingle. Dins faria més nosa que servei i aquí estic envoltat de flors. Volia deixar expressada la meva més alta honorança pels de dins. Tanmateix, i és ben possible, que si tant s'aprofundeixen no els hi calguin unes corones de llorer que encara eclipsarien la il·luminació que sempre els hi cenyeix el front.

36 El Port de Baretges

2008-09-12T21:45:00.001+02:00

A peu he acabat la pujada per l'Avetosa del Portilló, avui enfarinada i puntuada per les moixeres, fogueres abrandades de tardor. El pamet de neu nova, d'on sobresurten les tiges seques de les bleneres, és ple dels rastres del bestiar foragitat pel temporal. L'arribada a l'amplíssima paràbola del Port de Baretges és un model excels de les emocions que el trànsit dels colls ens procura. És un gran moment de la percepció dinàmica del paisatge: a cada passa, alhora que s'afebleixen el pendent i la distància, es va alçant un món nou que amb prou feines imaginàvem. Sota un sostre de núvols laminats pel vent es retalla la successió de cims i de ports assenyalats que separen Luishon de Benasc, per darrera treuen el cap les Maladetes. Som al cor mateix del Pirineu.

Penso en un format per la pintura que pretenc que estigui d'acord amb el paisatge. “Un fris de 200 x 40 estarà prou bé per les meves possibilitats.” Helmut Dish, un bon pintor de muntanyes, assoleix formats de fins a 12 metres panoràààmics.

Per dinar hem cuit quatre rovellons, ben primerencs, que havíem collit a la penombra verda de l'avetosa del Portilló. Ja se sap que els rovellons d'avet no maten -amarguegen-, però no ens hem pogut estar d'estrenar la temporada. Han passat cinc anys des del meu primer pas pel Port de Baretges i avui s'ha escaigut de tornar-hi amb l'Anna. Hem pogut pujar fins dalt i ens hem aturat en un lloc qualsevol de la gran prada.

Quan després de dinar fèiem la migdiada, amb tot obert, els poltres grans de l'eugassada del Port, encuriosits, ens han envoltat i un grapat de musells humits ha interromput el nostre zel. Nuet he sortit per escampar sal sobre unes lloses properes i ha sigut definitiu: tots s'hi han aplegat per llepar-les amb desfici, i així és com ens deixat estar i fer.

Vespreja i “damunt lo glaç on negregen granítiques arestes, com ones formidables esgarrifoses crestes, illots de roca dreta sortint de mars de gel”, damunt de tot això, juro haver vist passar “una reial carrossa tota ella feta d'or verge”. Mentrestant, el darrer sol acaricia les Maleïdes i jo llegeixo a Verdaguer. En els seus dies sols hi havien carros pràctics i carrosses líriques. Ara som els servents d'útils carrosseries.

37 Claravida

2008-09-12T21:44:00.001+02:00

CLARAVIDA! Heus aquí un nom que val la pena cridar i que el mateix lloc el faci ressonar, tot i que, com convé i cal, estigui tan lluny que Claravida i llunyania mantenen una afinitat altiva. Qui respondrà al teu clam seran dos cims esquerps i la cresta que els uneix, una gelera suspesa i l'estany que aquesta alimenta. Pot no semblar massa però és tot un món. Un món abstracte i incert, on les estabilitats fan tentines.

El record dels rituals arcaics que s'havien celebrat a les comes aïllades on vessa l'estany s'ha perdut. Quan al santuari s'ha apagat la lluïssor obscura d'aquelles fogueres sols queda la roca, l'aigua primera i un nom tan bell. Un nom que en la seva versió tergiversada pel jacobinisme francès -Clarabide- és, literalment: un clar fracàs. Seria més ajustat el buit -vide, que el desastre -bide; però és la VIDA, occitana -o gascona-, i per això calia anorrear-la. D'aquesta mena d'absurds n'hem vist i en veure'm a grapats; aquí, allà i arreu, fins al sostre del món. Sembla que els noms de lloc no puguin ser mers noms, d'aquí el maltracte que reben. Cal recordar que un primer dret de conquesta és l'apropiació dels llocs i aquesta comença per la seva part intangible -que no la més feble-, pel seu nom.

Com que cap contrada és prou remota per lliurar-se dels mals universals, el moment bo per venir a Claravida és ara, a les darreries de juny; quan l'agonia de la gelera que s'estimba a l'Estanh es veu dissimulada. I si considereu que l'esforç de pujar-hi un petit bot pneumàtic no és una bogeria, podreu, també, navegar enmig dels tres estats connivents de l'aigua, enmig d'una vera confusió glauca, turquesa i verd-maragdina; etèria, líquida, cristal·lina i mineral. Crideu aquí, ben alt el seu nom: CLARAVIDA! Ella, segur, us respondrà.

38 El Sein

2008-09-12T21:43:00.001+02:00

Som al barri de St. Germain de París, a tocar del Sena. Entrem a les cavallerisses d'un vell palau on ara hi ha la Librairie des Alpes. Quan li demano a la mestressa els SOUVENIRS D'UN MONTAIGNARD no li calen ni més detalls ni alçar-se. Estira un braç i deixa sobre el taulell el volum vermell de l'edició de Pau del 1908...

“C'est bien aux Pyrénées qu'iron toujours les sourires des artistes et les coeurs des poètes.” va escriure el Comte Russell, tan a tall de convocatòria -i mira que en va saber de ser convincent-, com per recordar el que feia temps s'esdevenia. Pel grans balnearis pirinencs -francesos, es clar- del XIX hi van desfilar Lamartine, Chateaubriand, de Vigny, Hugo, Sand, Flaubert, Baudelaire o Rossini; i no per guarir-se de cap mal sinó per, amb bona companyia, fer molta gresca en un decorat, això sí, ben romàntic. Russell, per bé que no desestimava aquests loisirs, estava ferit per una reconcentrada fal·lera exploratòria i no va deixar mai d'atendre-la.

Avui el Pirineu continua convocant a artistes i a poetes, i també a polítics i a manobres, a científics i a desocupats. A la seva adusta crida hi hem respost un pare, un fill i un amic comú. Hem plantat la tenda arran de l'ibó petit del Sein, lloc de pas de ningú, d'esquenes a la ferotge ferida que la hidràulica franquista va infringir al Gran Ibó del Sein. He buscat el sentit d'aquest Sein. En aragonès el més proper ha sigut sain, com saïm o sagí: llard; però l'antiga grafia catalana de Seny era Sein. Així doncs, hem anat a parar a un lloc antigament assenyat. Aquí, a l'escalf d'una foguera, llegeixo la contrada en la veu alta de Russell. Vull un context pirineista per aquesta aventura de l'Oriol, no esportiu. El Comte ens parla de grans geleres que ja s'han fos, de com van caçar -amb una carrabina- unes truites als estanys de Bagüenya, i d'aquell goig -que ben pocs han conegut com ell- d'aconseguir un nou cim. L'endemà, per una ruta bella i enrevessada, assolim el -nou per nosaltres- Gran Pic de Grist o de Bagüenyola. Té, de sempre, un nom antic segons és vist de cada vall i la cartografia estatal ha acabat imposant-li el seu anodí Eriste. Potser la reconquista continua, però a l'Eriste -que jo sàpiga- no l'hem conquistat. Els grans cims, senyors de contrades, són pretèrits inobedients dels que sols volem encomanar-nos.

39 Cotiella

2008-09-12T21:42:00.001+02:00

Som a París... La mestressa de la Librairie des Alpes, en veure la cara que poso al escoltar el preu insuportable de la primera edició dels SOUVENIRS D'UN MONTAIGNARD del Russell, em diu: Il existe aussi un magnifique facsímil edité a Genève. Aquest és verd per no generar confusió amb l'original roig. Llebre i no gat ho continua sent; cultura ben alta.

“El Cotiella és una mena d'esquelet solitari i lúgubre, a penes cobert de carns ardents. Té l'aire lamentable, caduc i consternat d'un vell volcà a punt d'extingir-se.” Russell no anava tan desencaminat quan descrivia aquest massís solitari, tot i que continuava sent fidel al tòpic de què enllà de la frontera pirinenca la realitat era ja africana. Ara bé, el cim d'aquesta visió tòpica ens el va oferir la George Sand. En una carta a un amic li venia el somni de què “...un cop remuntades les geleres -quelcom que mai va ni intentar-, just a l'altra banda de la frontera, el més fàcil és trobar-se a una família espanyola ballant el bolero et aussi le fandango! ” Sí home! I a la Carmen i a Don Juan, i a San Camarón cantant des d'ultratomba!

Mal comencem. Trenca l'alba i ja vaig perdut per un camp de dolines... Fins que, fixant-me en la direcció on escolto rodolar uns rocs, entrelluco les formes vagues d'una filera d'eugues que baixa per la tartera que abans jo havia desestimat. Salvat! Elles saben el camí. Segur! Més tard, amb llum però no amb sol, m'endinso al descarnat rascler de Labansar. Una mar desfeta de roca -gran que fa por- per on cal navegar a la capa, sempre atent a no naufragar en una esquerda. Entre l'onatge floreix arreu la infinitud de plantes de rocalla, gracioses i fetes a viure de no res: campanetes, silenes, matafocs, saxífragues... Al capdamunt, a rampeu del cap del Cotiella on decideixo desistir, no puc donar un pas sense afollar unes edelweis. I diuen que són escasses les flors de neu! Aspre sí, senyor Russell. Però, si em permet discrepar, lúgubre no m'ho sembla el Cotiella. Mai de la vida.

40 La Lierga

2008-09-12T21:29:00.001+02:00

A finals de juliol actives multituds emplenen valls i cims excepte alguns massissos que mai criden a ningú. Aquests són els que ara busquem. Feia temps que la Lierga m'havia despertat unes erràtiques expectatives. Amb una altura modesta en aquest entorn, ocupa una posició aïllada i axial en mig de les altes valls del Zinca. Això em va alertar de la seva condició de talaia ideal, i aquests dies els aprofito per esbossar una teoria “avançada” de la panoràmica. Els cims de més renom, els més alts, els que convoquen a tothom, procuren una forta noció etèria, d'intercanvi amb el cel, d'impuls ascensional acomplert; tanmateix, si pensem en els centenars de persones que avui passaran pel Perdut, ja podem imaginar com aquesta recerca del sublim pot quedar d'entelada. Respecte a l'àmbit terrenal de la visió des d'aquests grans cims cal dir que l'angle picat produeix un aplanament de la perspectiva, una confusió de plans; per bé que, si el temps ho permet, gaudirem d'extremes llunyanies. És la mirada sobre l'entorn que fa tot poderós.

El panorama des de la Punta Lierga és ben aprehensible. D'hora, com ara, els relleus s'exciten: les valls i els congostos s'apregonen i els cims es retallen sobre un cel net. Des del seu distanciament i modèstia és fàcil capir els matisos i les relacions de l'entorn; ens el fa assumible.

De l'altra qüestió que sempre m'havia cridat de la Lierga me'n dona raons el nou mapa que em guia amb tota la potència toponímica alt-aragonesa (a la zona d'influència catalana ja tira pel dret). La punta més alta del ras que culmina la Lierga sempre l'havia llegit com Punta Voltaire, i jo em demanava qui havia volgut honorar així al mordaç escriptor. És ben possible que ell, gens interessat per aquestes altures, ho hagués trobat una broma de mal gust -i a sobre, un cim secundari! Ara tot queda aclarit. Escric des de la Punta Bolturín i els voltors que s'han aplegat sobre el corder mort en el camp de dolines expliquen el nom de veritat.

Quan emprenc el descens cap el Collado de Sta. Isabel recordo una sentència que Voltaire ens va dedicar. “Catalunya pot prescindir del món sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella.” El paio no era un càndid: ben “lierga” la sabia.

41 El Turbó

2008-09-12T21:28:00.002+02:00

Del Turbó no n'hauria de parlar. La meva relació amb ell es limita a les dificultats per allunyar-me'n i a les pistes enfangades dels boscos de la Selvaplana. Si el meu propòsit fos només testimonial, no aniria més enllà de les misèries de l'automoció sota un diluvi; tanmateix, parlaré del Turbó.

Aquest és un massís eminent i contradictori. Nom i forma s'adiuen si el mirem des del punt de vista de sempre: la seva presència enèrgica va suggerir el nom (turbó equival a turma: testicle d'animal), mascle de totes totes. En la gran vista satèl·lit del Pirineu que empapera tota una paret del meu estudi, el Turbó presenta un altre aspecte, inconfusible: dos llavis, de tons rosats i amb forma d'ametlla afuada, són el perímetre d'una fonda depressió. És un sexe femení. Des d'una visió zenital, i dit grollerament: el Turbó és un cony, contradictori com anunciava.

Fa poc -i per afinitats evidents- aquest rotund aspecte del Turbó l'he aparellat a la insòlita visió del món que il·lustra un còdex del segle XII: l'univers segons Hildegard de Bingen. Unes abruptes serralades amb forma d'ametlla -coronades per una prominent flor roja en el vèrtex superior- contenen l'univers: un espai saturat d'estels i, al mig, una succinta Terra esfèrica, il·luminada pel feix de llum que li envia una lluna propera. Tota una raresa aquest cosmos amb un sol pla de simetria, nocturn i femení. És tan heterodox i extraordinari com la Hildegard de Bingen que el va imaginar. Visionària, abadessa, escriptora, poeta, compositora, naturalista, metgessa... feminista. Ella sola va fundar, en el clos d'un monestir, un Renaixement sols per a dones -d'aquí la forma del seu univers- que no va, no podia, perdurar. La seva aproximació a la totalitat és propera a la que, més tard, emprendrà Llull; un solitari que, tanmateix, sí que va crear escola.

Encara és hora que a la Hildegard la facin santa: ella no feia miracles sinó que curava des del coneixement -quelcom, sembla, de menys vàlua. Hildegard va gosar a parlar de la bondat del plaer amorós de les dones, és a dir, del seu: “una força suau, dolça i constant...” I va pronosticar un avenir: “d'homes voraços arrabassant per a ells el poder i la riquesa...”

L'univers per a la Hildegard era una projecció -gens metafísica- del seu coneixement d'un centre inapel·lable que tenia forma d'ametlla, de llavor. De nit, des de l'espai la forma del Turbó és invisible, però la sé i l'acaricio. Decideixo que la vull salva, que mai m'hi enfilaré. Recony! Afegeixo, per una vegada, oportú.

42 L'Isàbena

2008-09-12T21:26:00.001+02:00

Ni del groc dels verns, ni del taronja vibrant dels trèmols, que guarnien les ribes del Isàvena durant la passada tardor, avui res no se'n sap. Som al fort de l'hivern i passat el volum feixuc del Monestir d'Ovarra, en el congost, només endevino un joc de roderes en el tapís de gel de la carretera. Hora punta no ho seria. On la carretera, camí de Bonansa deixa el riu, m'aturo. El fred objectiu del termòmetre són dotze negatius; tanmateix el fred és subjectiu i la seca calma els fa suportables, a condició de no tocar cap metall a mans nues, llavors sí que sents la seva cremada. Amb el pensament alentit remunto l'Isàvena fins on és possible, fins el peu d'una cascada aturada. El temps ha oclòs el temps.

Un extravagant savi japonès -el doctor Emoto- porta anys estudiant el glaç. Congela aigües de totes les procedències i, després, fotografia els cristalls tot buscant-hi un coneixement en la seva infinita irrepetibilitat. Fins i tot ha dut el seu estudi als terrenys fronterers entre ciència i màgia. Glaça alhora aigües que poden llegir -per contacte- l'una ideograma “àngel” i l'altra el de “dimoni”, i no cal dir quins cristalls resulten més atractius. Així mateix, l'audició durant la congelació de les Variacions Goldberg de Bach forma uns cristalls d'una geomètrica bellesa, i de l'aigua que s'ha congriat escoltant heavy en surten unes formes desgavellades. Tan sols la repetició curosa de l'experiment -i l'afinitat dels resultats- podrà aclarir si de debò és un fet científic aquest possible llenguatge de l'aigua; que no ens hauria d'estranyar, si ja sabem el munt d'anomalies físiques que acumula, i com tendeixen totes elles a fer possible la vida.

M'he anat entumint durant la llarga contemplació del salt glaçat. La fluïdesa quieta de les corbes del seu traç vertical, el vitri afuament dels caramells, les variacions fredes del blanc cristal·lí... Escolto unes veus. Dos xicots arriben armats amb tot el que cal per escalar la cascada. Quan em veuen, abans que res, m'expressen la seva inquietud; no fos cas que jo m'hagués anticipat. “No. No temais. Solo he venido a aprehender.”

Mentre tiro avall penso en què potser el sentiment del glaç quan el comencin a colpejar amb fúria no serà d'agraïment.

43 Dag Shag Kagyu

2008-09-12T21:24:00.001+02:00

Tinc el costum de pujar i baixar del Sobrarbe per l'entretinguda carretera que passa pels serrats que separen l'Éssera del Cinca. De baixada permet anar diluint -com un bus invertit- l'altitud viscuda, i de pujada una aclimatació emotiva, un buidatge, fent la mateixa conducció nocturna que va escriure el Pessoa -Álvaro de Campos. “Ao volante do Chevrolet pela estrada de Sintra, / amb la llum de la lluna i del somni, en la carretera deserta, / condueixo sol, condueixo quasi a poc a poc, i un xic / em sembla, o m'esforço un xic perquè m'ho sembli, / que vaig per una altra carretera, per un altre somni, per un altre món...” Per aquesta carretera deserta una nit en vaig fer una versió “Ao volante da Expréss pela estrada do Cinca”, per fer una mica de conya i no amarar-me de la desolació del poema de Pessoa.

Amb els anys de transitar per aquesta ruta he acabat per sobreposar-hi un diagrama a la contrada: un triangle afuat que uneix tres punts simbòlics. El vèrtex superior és el monestir abandonat de St. Victorian, al peu de la muralla de la Peña Montañesa. On, sota l'excelsa volta d'un cel tenyit de capvespre, m'havia demanat “Què passa quan les esglésies no tenen sostre?”, i ara ja no podria, perquè l'impuls toparia amb la teulada reconstruïda. Aquest seria el vèrtex inactiu, el que pertany a la història. Els dos vèrtexs de la base comparteixen la vigència i la resta és un feix d'oposicions. L'un és el Santuario de Torreciudad -on no m'he vist amb cor de posar-hi els peus-, lloc de devoció d'una verge negra i de veneració de la Obra de San José María i del Camino de la santa opulència. L'altre nòdul, el de llevant, és el Monestir de Panillo o Dag Shag Kagyu. Des de la carretera que el voreja he anat veient com els monjos tibetans i buthanesos -del corrent del “vehicle diamantí” o Vajrayana, el més exigent- anaven fent créixer aquest centre budista. Es proclamen no sectaris i accepten tots els camins com a vàlids, per això tenen les portes obertes a tothom que accepti els seus mínims, que comencen per la seva versió de l'austeritat. La seva retòrica benigna és plena de “Natures Primordials”, de “la Gran Equanimitat”, de “el benefici de tots els éssers”, de “la cessació del sofriment”. La realització de tots els desigs és el Norbu, la joia inassolible que corona l'alta stupa circular.

Com al altre costat de la serra, aquí també passen el rosari. Per una trentena d'euros es pot comprar un mala, el comptador de mantres de 108 granets. Trio el fet amb llavors de lotus, la flor que la simbologia tàntrica assimila al cor i al sexe femení.

44 Olriols

2008-09-12T21:23:00.002+02:00

Per respecte i afecció li diem “fer l'Espinàs” a passar una alba, entre els arrayos dels Arribes del Duero, escoltant d'un pastor les moltes possibilitats del torvisco -el nostre tintorell- en la pesca amb verins; o rebre unes prolixes explicacions sobre l'ús de la noguera per a guarir “la Nación” -la vagina de les vaques- després d'un part difícil, això en terres de Cantàbria. Però sovint, i per manca de traça, fer l'Espinàs vora de casa no és fàcil. Avui a Tamarit de Llitera, a un benziner, al qual acabava d'escoltar una llarga i entenedora conversa, quan li he demanat pel camí d'Olriols, esquiu, no se li ha escapat ni un mot en la seva llengua (la vergonya induïda va fent la seva feina, prou ho saben els que la difonen). “I el camí segueix fins a Santisteve?” -he mirat de fer-li veure que tinc alguna noció de les contraccions locals. “No. No sigue... ¿Qué buscas en Olriols?” -ja un punt emprenyat pel seu estar en fals. “El gran poblat ibèric.” “¿Ibérico? ¿Un poblado?” He fet via sense dir-li que era un poblat ilergeta.

El poblat no l'he sabut trobar però he anat a parar a l'abocador incontrolat d'escombraries de tota la comarca. Més menyspreu pel territori costaria d'apilar... “¡Que bién trata el monseñor sus pertenencias!” Aquí, sobre un dels infinits roquissers, compto 23 cigonyes parades en companyia de 7 voltors; una estampa perfeta d'inici i final. Com desmitifica veure a les cigonyes enlairar-se amb despulles pútrides penjant del bec.

Al despoblat d'Olriols, un afeccionat amb un detector de metalls hi va trobar un plom ibèric amb lletres incises. La seva transcripció ve a ser: Sambini, tiabeko-ar m/beik bank, ñbar... iki. tiabe... He llegit alguns pamflets pseudo-científics que expliquen la parla de la Franja com una variant directa del llatí, raonant l'etimologia de “Litera” sense passar per “Llitera”. Ves que no vingui del íber. Porprats o no, des de Barbastre i des de més lluny, a la Llitera la consideren com un front decisiu que cal alliberar, i cal veure com s'afanyen en el seu sagrat designi. Prou se'm en fotria si no fos, perquè, de retop, esdevinc l'enemic que mai voldria. Potser no surt als seus llibres de referència, però és ben absurd procurar la polarització, si, amb l'única excepció dels solsticis als pols, tots som, i a diari, Llevant i Ponent. Endemés em demano, perquè he de vergonyar-me d'un versemblant i afectiu “nosaltres” si en la seva “una” imposada no m'hi reconec?

M'oblido de tot vagant per uns pobles -Santisteve, Peralta i Gabassa- ocults per una geologia feréstega -seva, nostra i de tots. Acabo el dia als peus de l'eminència rocallosa de Calasanç.

45 Estall

2008-09-12T21:21:00.001+02:00

Avui la meva traça no podrà deixar cap cançó al seu darrera. Vaig massa de pressa. Transito i prou. La pista franca que ara creua el Montsec d'Estall no té la culpa de res. Soc jo qui va adelerat. Ni el blau miraculós dels Estanys d'Estana, ni la fantasiosa estructura del despoblat de Finestres, m'han fet cap efecte. Hi he passat i potser un dia em vantaré d'haver-hi estat. I no és el mateix. Algú plana sobre aquest desfici. Ja sabia que tard o d'hora me l'havia de trobar. Passat el trencall de Fet -el poble esdeveniment-, a les envistes d'Estall -poble i cinglera- m'aturo; perquè Bruce Chatwin va a peu. Ell és de caminar: “els vehicles de la gent que ha oblidat com es camina són les drogues” i “la més gran de totes les catàstrofes serà sempre perdre el carnet de notes preses pel camí”. Perdre la memòria dels espais? “La del temps en els espais.” Miraculosa -sí- i arcàdica -dels aborígens australians- la resolució dels espais en forma de cançó que ens vas posar al davant, calia pensar-hi i tu ho vas fer. A nosaltres, actuals col·leccionistes sense miraments, ens queden poques opcions. Podem decantar-nos pel desassossec que cultiven místics i poetes, o per la inquietud que pertany als nens i als viatgers de cor. Si vagarívols ens esvaïm -digué, des d'una trinxera, un poeta-soldat japonès. Aquest és el gran neguit.

D'aquí dalt estant no em costa gens d'imaginar que Chatwin ha trobat un lloc possible a Estall, que de fet hi viu. No és el lloc més remot on mai ha arribat a viure l'home -no és ni una Patagònia ni una Austràlia-, però és un lloc remot on hi viu un home sol: el Santiago Domingo. Al Bruce no li ha de resultar difícil veure en ell un simbòlic gaucho: senyor de la llibertat dels grans espais, l'home previ que encara no viu del conreu sinó del ramat.

A Estall, durant anys, tot just hi feien cap colles de dues tendències no massa dissímils: els caçadors i els escaladors. Pels darrers la seva Patagònia, el seu desert, era l'alta cinglera on deixar-hi la traça d'una cançó que, tant de bo, fos melodiosa i per tant memorable. Si el Santiago Domingo sempre ho va entendre com no ha d'entendre's amb en Chatwin! Quines estones en silenci, jornades senceres! Aquí ningú jutjaria de dandi mentider confondre la SIDA amb un rar fong agafat a la Xina meridional -un fong literari. Aquí la sequedat fa les coses durin; gens sofisticades però duradores, així són. És el Montsec.

46 Tragó

2008-09-12T21:20:00.001+02:00

Hem encès una altra foguera a l'absis ensutjat de Santa Maria de Vallverd. Res més no hi ha: un gran absis exempt, dues absidioles, i prou. Les naus ara són el cel. On hi havia l'altar la gent hi fa foc, nosaltres també. Il·luminarà la nostra obra de teatre d'avui. El públic serà un gran camp de roselles nocturnes que mor al Pantà de Santa Anna. Discutim sobre l'obra d'aquesta nit; en realitat l'obra serà aquesta discussió. Sobre si comèdia o si tragèdia, jo insisteixo en un concepte que em té fascinat: vacant. En la classificació universal de les biblioteques que pretén repartir tots els temes possibles en deu apartats, el quart diu VACANT. “Si l'obra s'escenifica aquí, a l'oblid de Tragó, cap concepte s'adiu més. Crec que aquest vacant inclou els territoris remots i difosos de l'absurd i de la fantasia.” “D'acord, d'acord” -em concedeixen. ¿I quin paper vols fer?” “Ni que fos per un dia voldria fer del Doctor Jung, per dir allò tan solemne de: Hom no troba la il·luminació fantasiejant sobre la llum sinó fent conscient la foscor... Dit aquí quedarà la mar d'oportú. I vosaltres?” “Jo vull un paper fortament gestual. Ja sabeu com m'agrada grunyir, i miraré de superar-me. He pensat fer de El Wendigo.” “Renoi quin paper més selecte has triat. Ni fet a mida.” Tots coneixem la seva passió per la criptozoología, i l'ésser que substantiva l'atàvica crida dels boscos li resulta ben escaient. “He tractat alguns pacients de psicosis Wendigo... Humm: funcionarà. I tu de què vols fer?” “ Ja sabeu que sóc dona soferta, potser la campiona. Però ara vull superar-me i entomar el que se'm digui amb justícia perquè seré tràgicament malvada.” Deixa un silenci expectant que el mig home mig bèstia aprofita per assajar un gruny interrogatiu... “ He pensat fer de la mare del Franco.” “Collons tia!” -se li escapa al menjador de molsa. Jo, admirat del joc que pot donar semblant elecció, miro de posar-me en el paper. “Humm... Volia conèixer a una dominadora tan extrema. Sempre he pensat que tants pantans tenien a veure amb vostè; que de fet eren una extensió del paisatge de la infantesa del seu fill, a la Ria del Ferrol, quan vostè regia amb mà fèrria tot el seu món.” “De quin fill em parles? Perquè en vaig tenir quatre: tres nois i una nena.” “Si n'és de pèrfida. Ara i no abans ens exhibeix tota la parentela...”

Afegim llenya al foc per seguir la nostra paròdia amb la que exorcitzem els hàbits pensants. Si n'arribarem a dir, de ben grosses; i no faran mal: serà sols teatre per territoris vacants. Després sortirà la lluna i mal il·luminarà l'esfondrall de Tragó. Un poble que podia ser i va ser, però que ara no és.

47 Lo Sas

2008-09-12T21:19:00.001+02:00

No em demanéssiu ara la meva opinió sobre la presumpta senzillesa de la bici. Renegaria iradament i no voldria ofendre al col·lectiu ciclista. Se'ns havia acudit que la bicicleta era l'estri ideal per passejar-nos per lo Sas, l'impecable pla enlairat sobre la Ribagorçana, en avall d'Alfarràs, i les nostres expectatives s'anaven complint. Fins i tot hem considerat que aquest dia tapat era ideal per rodar per una semblant extensió de sembrats sense ombres. De tant en tant ens anàvem acostant a les proes del tallat de la terrassa, per abocar-nos al cinyell d'hortes i fruiterars que flanquegen el riu. Tot anava bé, fins que el meu fre del darrera ha decidit fer a tothora la seva feina, i pedalar pel pla s'ha convertit en l'escalada d'un port fora de categoria.

Ara porto una estona bregant amb un einam insuficient mentre llenço invectives vers els fabricants asiàtics i unes reclamacions al cel que mai hauria dit. “Cal aquesta infinita dispersió de formes i mides en els caps dels cargols? Té algun merit aquesta inventiva o ho fan per fotre'ns? Que potser hem d'anar pel món arrossegant una immensa caixa d'eines? No seria possible una normativa universal? Vull unes normes estrictes, indefugibles!” “Ui, quin esperit més llibertari! -m'has dit- Mira que n'ets d'exagerat... Passaria res si anessis sense fre?” “La veritat és que, en aquest pla, no. Segur que no.” Un tall al cable del fre i... Endavant sense aturador.

“Escolta. Allò del delit de més normes... Estava obcecat i no sabia el que em deia.” “Sí, sí.” -rebles el clau, fumeta.

48 Escarp

2008-09-12T21:17:00.001+02:00

Creuo el Segre pel pont nou de Mequinensa. Per exactitud, i menystenint la realitat, dic el Segre i no l'Ebre, ni que sigui en memòria de Jesús Moncada. El programa no és que sembli premeditat, és que ho va ser: neguem Mequinensa, ens embutxaquem els guanys dels kilovats, separem identitats i, com a torna, el Cinca deixa de ser afluent del Segre. Tot això dit en una llengua de més abast, evidentment.

Segueixo el vial, ara asfaltat, que porta a la Granja d'Escarp i recullo a dos magribins que feien dit. “A la Granja. Trabajo Mequinensa, ahora Granja.” Deuen ser berbers perquè es parlen en amazic -molt més contundent que l'àrab-marroquí. Me'n ric dels aventurers esponsoritzats, amb menús liofilitzats i balisses d'emergència via satèl·lit: aquests no porten res perquè no tenen més que la gana i les mans.

Abans de la Granja m'atura un trio fluorescent de guàrdies civils. Pel retrovisor veig el neguit dels meus embarcats. “Favor... Control de gasoil.” -em diu la que fa la feina armada amb una bomba de joguina. A poca distància la parella de mansos aguanta les seves eines reglamentàries. “Ya veràs como no és rojo.” -li dic, intentant crear un clima distès, a la xicota del cuerpo que sua de valent mentre manxa amb desfici. “Es que llevo mucho corrido y voy un poco seco.” -m'excuso. Al final la noia aconsegueix el seu propòsit i surt el vital líquid: “De acuerdo: no es agrícola. Puede seguir y perdone las molestias.” Valguem! Calen subfusells per saber si l'elixir que fas servir ha pagat tots els impostos?

Quan deixo els berbers al poble riuen alleugerits. “No amics de civiles?”- maldic imitant les pel·lícules. “No, amigos no. Amigos tuyos sí. Mucho amigos!”

M'acosto a l'aiguabarreig. Estols blancs d'agrons i martinets alcen el vol, mentre els cignes, impassibles, segueixen nedant entre les sargues. Grans àlbers creixen per sobre dels tamarigars. El Monestir d'Escarp no ens pervindrà. A les seves perilloses ruïnes jo no m'hi acostaria. Veig que la partida de l'aiguabarreig es diu el Sot dels Moros -un nom sepulcral. Penso en els meus mucho amigos com en uns ressuscitats. Que tan de bo tingueu millor sort aquesta volta a Escarp: cruïlla i fi.

49 Els Plans del Cardell

2008-09-12T19:59:00.001+02:00

Recordo quan anàvem a perdre'ns pels Monegres, quan buscàvem pels ribassos la harmalà, aquella ruda borda que embriaga legalment. Quins tips de riure en mig del desert i les nits a les salades! Des del centre de les llacunes somes tota la estelada al damunt i la mateixa envoltant-nos a l'espill de l'aigua endorreica; un racó de món esbatanat i, alhora, sense sortida... Tan poca sortida com la del gran llagut que van varar a la nau del Monasterio de Rueda, un vaixell dels que navegaven pel Ebre i ara dins d'una ampolla gòtica.

Torno als Monegres fragatins i vaig fins a la ferotge dualitat del Cardell. El vell despoblat on s'hi feia estada durant la sega, o on, en una solitud estepària, eixivernava el pastor amb els ramats transhumants dels Pirineus; i el mateix lloc que de cua d'ull he vist no sé quants cops des de l'autopista que hi passa a tocar. L'església d'origen visigòtic que havia llegit convertida en corral d'ovelles ara és dins d'un assaig d'absurd camp de concentració, reclosa per una alta filferrada. Així resta estalvia de les pintades dels brètols i del significat primer d'església -plena de corders i d'anyells no l'havia perdut, només el simbolisme s'havia trasviat pel real.

Enllà de l'autopista i sempre amb un o altre xoriguer fent l'aleta al damunt, m'acosto al caire de la planura creuant guarets i grans camps de camamilla, prou herbetes com per tenir la panxa contenta tota la vida. Vaig fins a la Serreta Negra, un relleu que mor al mar interior de Mequinensa. Qui ho diria que aquí hi venien a caçar els reis? Aquí van sobreviure durant segles els darrers cérvols de Catalunya i Aragó. Encara n'hi viuen en aquest confí.

50 La Sima de San Pedro

2008-09-12T19:58:00.001+02:00

El meu compromís amb Casp era de sang. La besàvia Manela va deixar Casp als set anys per anar a Barcelona i servir a casa sa cosina, la rica, la que es va casar amb el cònsol de Filipines. Em consta l'episodi de com van haver de guillar de l'arxipèlag -uns autèntics últims de Filipines-, i també sé que la Manela va haver de treballar de valent perquè el seu marit, el Víctor, tenia el vici del joc. De tots dos va néixer l'avi Mariano i ja m'imagino d'on li venia la seva memorable honorabilitat.

Passat Casp creuo el Desierto de Calanda. La dimensió de l'erm m'explica perquè la Manela va haver de deixar aquestes terres i el cel em dona raons del seu coratge. El fosc tendal de núvols barra el pas al doll de fum que surt de les gegants xemeneies de la Tèrmica d'Andorra -ara en mans del Martín Villa (coi de transició!). Esparses van caient les volves d'una neu àcida, com cendres d'un incendi. El sol d'hivern ha superat per ponent la barrera dels núvols i rasant il·lumina el desert. Condueixo les infinites rectes encegat de cara al foc.

Amb el darrer llostre arribo al caire de la Sima de Sant Pedro. Sé que hi sóc però no sé on sóc. Durant la nit caurà un ditet de neu.

Ha entrat el cerç i el dia és d'una brusca nitidesa. Aferrat al torn m'aboco al buit prodigiós de la Sima. No la fondària –important, d'un centenar de metres- sinó l'amplitud de l'esvoranc -circular, d'un altre hectòmetre- és el que corprèn. Amb raó se la considera un món, un ecosistema aïllat. L'absència que reté la creuen els darrers ratpenats anant a joc i els primers roquerols. El fons de la Sima l'ocupa un estany calm que reflexa el cel com un ull. Nietzche ens va deixar un rotund aforisme que aquí s'acompleix. “Quan mires a l'interior d'un abisme ell també et mira.” És la crida de l'abisme que va excitar a alguns joves de la comarca a davallar -ara fa dos-cents anys- tot el sobreplom, lligats a una corda de pou. Potser l'aventura ara ocupa un lloc de privilegi entre els nostres afers estèrils, però en el seu nucli darrer -la demostració del coratge-, en això, no crec que hi hagi hagut cap increment.

A Oliete, Albalate i Alloza, els pobles dels voltants, tenen una dita per explicar el destí de tota pèrdua: “Si no lo encuentras seguro que está en el fondo de la Sima.” Penso en què pot haver-hi de meu en el fons del llac del fons de la Sima.

51 L'Abraxas

2008-09-12T19:57:00.003+02:00

No fou una fe voluntariosa, ni la nostra ciència precària, sinó una sobtada gnosi a la que ens avinguérem per força, el que ens va empènyer a continuar quan la neu que queia ens recomanava desistir. Potser la qüestió es reduïa a que dos desistiments seguits encara no ens semblaven acceptables. Així va ser com, fent de la necessitat virtut, solcàrem, balbats i sense la protecció d'un material que no portàvem, el diedre perfecte, l'obra impecable del demiürg. No feia ni un any que uns infatigables activistes de la vertical havien descobert, remota en mig del batibull geològic de l'Alt Maestrat, la bella muralla de sagetes dels Organos del Montoro dreçada damunt dels engorjats del Guadalope River. I, dit i fet, l'havien inaugurat, com cal, per la seva línia més essencial. Que bategessin aquella via -ara ja de tots, clàssica- amb el nom d'Abraxas (el de pedres talismà o del vell déu-dimoni dels gnòstics) crec que es degué més a la seva eufonia solemne -apresa en el Demian de Hesse o un disc de Santana- que al seguiment de cap misticisme. Ens havia convocat una altra de les depurades ressenyes de l'Armand -com totes elles d'una emotiva objectivitat gràfica-, i recordo que l'acompanyava una foto del Fredi Parera, tors nu sobre el buit, traspuant una feliç carnalitat etèria. Per a nosaltres, si bé la geometria era la mateixa -igual de regular i exacta- el paisatge era un altre, molt més incert i del tot sever. I si la nostra salvació va ser sortir per dalt, fou més fruit de la intuïció -d'un encomanar-nos al mateix Abraxas- que d'un cec coratge.

Quan amb l'amic Joan fórem vèrtex i pinacle -Abracadabra- s'obrí el cel i agraírem un sol inexplicable.

52 El Canyet

2008-09-12T19:56:00.002+02:00

Tornàvem cap a casa, després de vagar per la Serrania de Cuenca, seguint una utòpica línia recta -mai la més curta. Just on el Maestrazgo és ja el Maestrat fosquejava i, buscant un lloc tranquil on fer nit, vam prendre una pista fins el cap d'un tossal des del que no albiràrem ni una llum elèctrica. Un buit ancestral i un memorable clar de lluna van acompanyar els nostres rituals vespertins els quals comencen sempre amb una partideta (abans de cartes i ara de Rumi). L'endemà, amb el sol rasant, vaig sortir a veure on havíem anat a raure. Al cap de res: arreu una estesa d'ossos descarnats sobre un sòl tenyit de sang seca i un escampall de plomes de voltor arrencades. Havíem dormit plàcidament sobre un canyet i al caire d'un gran cingle. Dotzenes de voltors ens sobrevolaven amb la indolència d'uns rendistes.

Hi torno un any més tard, sol, sense possible partida de cartes. Amb la gola seca i atenuant un atàvic rebuig, tot dient-me: “Vinga, que és més ensinistrador que sinistre”, aplego un altre pom de plomes sota el fresseig del vol dels voltors. Planant s'enlairen, tèrmiques amunt, per mor d'una de les possibles resurreccions de la carn.

A mig matí, després d'un llarg tomb, començo a remuntar la Rambla sota els cingles i els voltors. Seguint el llit codolós del barranc inicio per atzar una altra collita. Ara és de velles soles de cautxú i de goma que les ocasionals avingudes han arrossegat. Ací sobre la glera, allà enredada en la bardissa, recullo fins una vintena de soles; l'insòlit memorial de les passes de qui sap qui. Antigues no ho són i ja tenen l'aire d'uns fòssils.

53 La Penyagolosa

2008-09-12T19:55:00.004+02:00

Em vesteixo sense fer soroll i me'n vaig a buscar el primer sol a la Penyagolosa. És propera: sols un breu i sobtat desnivell em separa del cim. Ahir no hauríem dit el dia net d'avui. Un front de núvols s'havia enganxat al massís i l'ample pla i els pinars de St. Joan tenien, emboirats, un aire enigmàtic i septentrional. En els darrers costers el camí creua la brolla de coixins de sogra. Si es pogués parlar de perfídia vegetal les tofes dels eriçons la tindrien tota: semblen flonjes i amaguen un suplici de punxes.

Amb el sol arribo al colossal pedró del cim, alçat a frec de l'alt espadat que barra el migjorn de la muntanya. Tant hi fa que en un altre lloc hi hagi una cota vint metres més alta, sentimentalment és el punt més alt del país valencià (la preeminència no es pot mesurar amb un altímetre; ve donada per un port altiu, per la promesa d'una visió llunyana). De dalt estant puc resseguir la dòcil corba de la costa del Golf de València... La plana de l'Horta s'enterboleix on hi ha la Ciutat. Deu ser el tràfec de primera hora... Llunyana i boirosa com recorde els anys que va ser -no a tothora- també la meua. Ens hem anat separant, per la bel·licosa perfídia dels uns, per la mesquina prudència d'uns altres. L'alta cinglera de la Penyagolosa sembla afegir-se a aquest propòsit d'escissió. Com Petrarca dalt del Mont Ventoux tinc el plaer estètic d'un paisatge que feia molt de temps cobejava; però, ara que la carícia del projecte s'ha acomplert, no puc estar-me'n de sentir un rosseg aspre, foraster a la natura serena de la muntanya, proper a la dissort de la cultura de les planes.

Ahir a la vesprada, perquè volia quelcom concordant amb l'indret -clàssic i valencià-, vaig estar llegint als grans poetes del XV. Al capdavall del darrer d'ells, en el DESENGANY de Roís de Corella llegia “E no us penseu que parle gens en somnis;/ que no és tan clar lo sol alt en lo cercle,/ com jo viu clar aquest tan gran oprobi...”, i uns versos més amunt “La part del mur que el fort enemic trenca / mostra el camí per on se'l puga vèncer.” La redreçada muralla de la Penyagolosa no és contínua, la trenquen un parell d'osques obertes per unes canals de mal passar, però factibles. Per aquí se la pot vèncer. Enllà creuaria el Riu Millars, passaria per la Serra d'Espadà i pel Garbí de la Serra Calderona. Creuaria el que queda de l'Horta. Si fos octubre pujaria al Puig; així, mai tornaria sol a València.

54 El Barranc dels Horts

2008-09-12T19:55:00.003+02:00

Ara a Benassal, conegut per la seva aigua que neix ben a dalt, per lliurar-se dels aiguaders de les cent garrafes de plàstic tenen les fonts sota clau. Allà, una veïna, que sí pot obrir el cadenat, ens nega l'aigua i, amb mala fe, encara ens ataca “Qué mas quieren... No nos haveis quitado el trasvase?” És la negació que es fa a l'enemic i podríem no ser ni forasters.

Au anem. Anem perquè... I anem a Ares del Maestrat. Passem pel Porxo, per la cova-passadís, i ens enfilem al Castell, com va fer el Rei en Jaume. A la talaia, mentre mirem lluny cap al migjorn, escoltem altra volta el seu jurament: No tornaré a creuar l'Ebre fins que no hagi conquerit tota València. Excessiva fou la seva vida i un cantar de gesta real i reial el seu LLIBRE DELS FEITS. D'aquí dalt estant li fem saber que els herois que ara s'estilen, i són universals, són els d'un sol dia perquè són els que caben en el metratge limitat d'una pel·lícula.

Baixant cap Albocàsser desestimem les conegudes pintures del Barranc de la Gasulla per anar a dinar al Barranc dels Horts. Pocs llocs conec que exigeixin tant ser circumspectes com aquest. Només callant -i mira que costa- és pot defensar semblant meravella. Aquí el silenci no és una deserció, és un acte de insurgència.

55 El Tossal del Rei

2008-09-12T19:54:00.002+02:00

Fredes és una de les quatre bocanes dels Ports. Les altres són: amunt de Beseit pels Estrets de Marraixa, des del Mas de Barberans pel Barranc de la Galera i, la més oberta de totes, venint de Tortosa pel Cargol i el Mascar. Avui per Fredes, quatre cases enlairades en el confí valencià, entrem als Ports. Fondegem, passat el Coll de Tombadors, en una rada boscosa a l'abric del mestral. Les boires avancen la nit avançada de finals de tardor. Ens llancem de cap a la nit refiats dels nostres ancoratges; altrament, cedint a l'alarma, restaríem insomnes.

Just a l'alba, indiferent i crua, salpo per l'oceà de boires a la recerca del pas segur cap el cim. Paratges amb vocació de neutrals són avui lloc de lluita. La neu d'ahir redossada a les boixedes les accentua, i els pins, amb exactitud mig gebrats, senyalen la procedència de fred. Al cim del Tossal hi ha el pedró de tres cares que fita els tres termes d'un trifini. L'han alçat uns que es volen amics. El nord dels uns és el sud d'uns altres i el llevant d'uns tercers. Els tres reis del Tossal havien sigut un de sol i això no és cap misteri. Avui, aquí dalt, no s'endevina cap regne, solament l'espai concentrat d'una confluència. La resta és una alba opacitat.

Més tard li dic a l'Anna: “Anem, que no hi ha esculls i el pas és franc. Ara: no veuràs més enllà d'una de les cares del fred.” Mentrestant poso la calefacció al màxim.

56 La Roca Dreta de les Valls

2008-09-12T19:52:00.001+02:00

Han passat més de quinze anys i torno a ser al peu de la Roca Dreta. Des de la llera brunyida del Riuet de les Valls em pronuncio: “Vàrem fer ben fet baixant d'aquí dalt.” I amb solemnitat assenyalo un punt enarborat a l'aresta de la Roca. En ella les grans moles sense angles guanyen concisió i energia, i d'aquests trets n'havíem volgut una transferència. “Ara sé -continuo- que, al capdavall, ha resultat més decisiva i perdurable aquella renúncia que qualsevol hipotètic triomf.”

Quinze anys abans no en sabia res de l'ètica del no poder, encara que, per necessitat, practiqués la seva variant frugal i imperativa del voler i no poder (convé recordar l'altra opció, subtilment més avançada, de poder i no voler. Algú amb encert ho explica com la diferència entre les bicicletes de la Xina i les d'Holanda). Ara vaig coneixent als que proclamen la urgència d'un cert deixar de fer com una qüestió de responsabilitat: pensadors com Ellul, Charbonneau, Wilson, Jonas, Serres, Latour -entre d'altres-, o els activistes del decreixement -ascètics o hedonistes, que de tot i forces n'hi ha. Cegament ens acostem al fons d'un atzucac encara refiats, ingènuament, en una tècnica, sovint exempta d'ètica. Si cal -i penso que cal- una minva, un procés de restriccions acceptades, caldrà anar-hi pensant; fonamentar-ho per a fomentar-ho. I qui digui que ens rabegem en els auguris més foscos, en pronòstics capciosos, si ho fa a gratcient ja podria anar posant-se, cofoi, al davant per entomar el primer la batzegada de les inclemències que discuteix. Potser descobrirà que la riquesa per a la qual ha viscut no és el recer que creia. La primera gran pega d'aquest capgirament és presentar-lo com un escenari de futur quan ja està succeint -la gran extinció no és cap invent-; l'altra pega -una conseqüència d'una perversió ideològica de la ficció cinematogràfica- és creure que els daltabaixos són, indefectiblement, selectius i els protagonistes -qui sinó nosaltres- sempre es salven al final.

Allà dalt, fa quinze anys, ens veiérem obligats a prendre una decisió. Era un dia net i fred de primavera i el vent de l'Ebre va anar creixent fins a ocupar-ho tot. En el tercer llarg -en aquell punt que he assenyalat- mantenir-se aferrat a la pedra començava a ser encara més difícil. I la decisió va ser deixar de fer. Potser podíem però ja no volíem, i a voltes, o sovint, renunciar permet continuar sent. Quan des del nínxol vam llançar avall les cordes, els seus cinquanta metres parions desobeïren les lleis de la física i es van mantenir horitzontals, voleiant perpendiculars a la paret. Però encara érem a temps.

57 La Gronsa

2008-09-12T19:51:00.005+02:00

Hem tornat a Arnes per acaronar altre cop els relleus puixants dels Ports, i sabem que hi tornarem, perquè no veiem el dia que els puguem exhaurir. Aquesta vegada ens guia un projecte modest, que no ens venci; no volem fer nostre el seu rebuig. Anem al contrafort avançat de les crestes de la Gronsa, aèries i, més que difícils, exposades. Les guanyarem per la formidable concavitat que anomenen l'Embut. Com que m'agrada saber on poso els peus -i les mans- he buscat el sentit de “gronsa” i he vist que és el nom dialectal de “tremuja”, i si això és una sitja en forma d'embut, l'Embut resulta redundant.

No farem cas de les convergents línies de fuga que cap obstacle atenua, seguirem el vector invers a la seva crida i, al repartir-nos els guanys, ja no serà bona la llei de la Gronsa: l'ample serà per a tots dos.

Ja a la cresta -llavors sí- pronunciaràs un insegur: “No. Si no era tan difícil.”, mentre als nostres peus s'obre l'excepcional regularitat de l'engolidor fora mida. Després, bo i seguint l'anfractuosa cresta, rebrem per les seves puntes i les seves bretxes unes noves lliçons de modèstia amb el mestratge motriu de les sauvatges. Allà on nosaltres ens veiem forçats a llençar les cordes les cabres ho resolen -les ingràvides- amb quatre salts. “Ja es veu que aquest no és el nostre lloc.” -ens lamentem, com si no sabéssim que els viatgers som diletants dels espais i que en cap d'ells arribem a ser forts. “Les cabres rai! Ara: no les traguessis d'aquí.” A vista d'hispànica veiem, molt avall, córrer l'aigua de colors inusitats pels estrets -també redundants- de Riu dels Estrets.

58 El Retaule

2008-09-12T19:51:00.004+02:00

“Ens ho haurem de prendre amb filosofia” -dic. El que sempre ve a ser un entomar les inclemències amb estoïcisme, perquè no sé a quina altra escola pot fer cap l'expressió. A l'escolàstica? Hem de creure aquest vent violent que sempre ens rep als Ports un raonable designi de Déu? Aquí tu apuntes, citant al fi humorista de ton pare: “Amb filosofia barata?” El cas és que, malgrat la nosa que suposa, fa molt de goig veure com la mestralada arrenca les fulles torrades dels faigs, com la fageda fumeja sense foc. Hem baixat a veure el “Faig Pare”. Un vell xaruc a qui tant se li'n fum tota elegància arbòria si no pretén res més que ser model de resistència per aquest clap de faigs. Que la fageda relicta del Retaule és una raresa queda clar quan guanyem la carena i, en la llunyania alterada pel vent, ens apareix clarament la roca valenta de Peníscola retallada sobre el mar.

Va caient la tarda i el vent ingrat ho emplena tot mentre udola imperatiu. No ens fem il·lusions de trobar un recer però qualsevol millora ja l'agrairíem. Anem tirant avall. Abans d'enfilar el seguit de llaços que porten al fons del Barranc de la Galera m'aturo. “Escolta. Serà un moment. M'acostaré a la Cova del Vidre. És a cinc minuts.” “Ves, ves.” I et quedes escoltant les notícies.

Dins la cova trobo un breu respir de la ventada. No sé si és un cas més d'aquells en què a un excés d'expectatives res li pot correspondre o si, senzillament, avui no estic receptiu, però no em sembla tan extraordinària com es diu. Es veu, això sí, que és un lloc de molt de pas -arreu hi han signes de la descura de la gent-, un lloc de pas o d'estada qui sap des de quan. Vaig llegir que hauria sigut un bon jaciment arqueològic si no fos perquè abans s'hi va fer una nefasta prospecció sense cap mètode. La ciència, encara que aquests la forneixin de troballes, sovint no perdona la intromissió dels afeccionats. És el mètode el que és decisiu; n'és la sintaxi, i les troballes no deixen de ser mots solts.

Sé el que retindré de la Cova del Vidre: la gran arcada, sòlida dins l'ombra massissa, emmarcant el Delta, daurat i eteri a l'hora de la posta. Torno a l'obediència del vent. El serè crida el seu ofici. L'única sensació seré jo... Seré jo... Se m'escapen unes emocions i ràpid s'envolen. D'un sol vol aniran a parar al mar. Atrapar-les mai podré.

59 La Cova Pintada

2008-09-12T19:48:00.001+02:00

Per l'alta muralla del Caro que mira a Tortosa s'hi estimben tot de barrancs tan ingrats de recórrer com plaents d'anomenar: el Racó de la Gralla, la Geganta, Desferracavalls, la Cova Pintada... Camí d'aquest darrer deixo enrere l'ordre immortal dels olivets del Pla de la Galera i m'entaforo al Barranc de Lloret. El tarannà extremista dels senyors de la hisenda que ocupa la part mitjana de la vall el mostra, no la petita plaça de toros -amb les preceptives rojigualdas-, sinó la fontana que la precedeix. És un monument estèticament repugnant -com sinó- a major glòria del dictador i de tota la simbologia feixista de la cruzada. La plaça si més no té un sentit en aquestes terres que estimen els bous i en una vall dedicada a la seva criança. En el gran tancat on els braus fan una trista vida a l'espera, sobre el sòl brut de fang i de femtes, hi han abocat una veritable muntanya de llustroses taronges i el bestiar, flac, amb indolència se les menja. La vella prometença d'una dilatada llibertat abans del sacrifici pren aquí tot un altre tint: el taronja i el negre. Potser no sóc objectiu; tampoc ho era Stendhal.

Deixo enrere aquest espai trobat i m'encalmo absorbit pel caos creixent que colga el final del barranc. Sense deixar un fil d'Ariadna, busco un pas pel laberint de blocs gegantins vers la seva conclusió cega: un circ d'altes parets en retrocés i als seus peus, en l'eix de l'entalla, la formidable balma de la Cova que no sé veure Pintada.

60 La Pietat d'Ulldecona

2008-09-12T19:46:00.001+02:00

Entestat en la recerca de signes de millora, trobo indicis d'aquest progrés a l'entorn d'Ulldecona. Passo de llarg la jota malèvola que canta: “Les dones d'Ulldecona / com les canyes del canyar / amb les seves falses manyes / passen sense treballar ”; si és cosa sabuda l'eficiència de les canyes estintolant l'horta fins el punt d'esdevenir paisatge: “Com s'afanyen a tothora les canyes / i ai si no en tinguéssim / com les trobaríem a faltar.” El que em sembla un avenç és el desplaçament de l'atenció que han merescut les pintures rupestres properes al nom d'Ulldecona. Les primeres van ser descobertes al 1947 a la Cova dels Rosegadors, a l'hora de construir el Pantà d'Ulldecona (que cal dir no és a Ulldecona, ni tan sols a Tarragona, si és Riu Sènia amunt en terres de Benifassà.) Molt propi d'aquella època d'imperatius -hidràulics també- va ser que, les pintures que no van malmetre els barrinades per construir un polvorí, les acabessin tapant amb ciment; i això que eren pintures rupestres “del Levante español ”... Iconoclastes!

Molt més tard, mesos abans que el dictador la palmés, van trobar les pintures del Cingle de l'Ermita -o de la Pietat, o de l'ermita de la Pietat- que sí són al terme d'Ulldecona, a la Serra de Godall. Sorprèn que haguessin passat desapercebudes en uns abrics tan canònics per aquesta expressió, i visibles -l'autopista passa pels seus peus. Sobre la troballa he escoltat una suggeridora llegenda: que uns nens, portats per l'expansió d'un joc, van atènyer el cingle i en tornar van advertir a uns adults que allà dalt hi havia tot de cabres pintades. La realitat de la faula és que va ser un monitor del grup infantil d'espeleologia d'Ulldecona qui, preparant una sortida, va retrobar les primeres pintures després de 7000 anys. Ara ja s'han localitzat fins a catorze abrics amb pintures; al davant de tots ells l'abric primer, el de les 95 figures, el dels 25 arquers assetjant un ramat de cérvols.

Dinem al costat de l'Ermita de la Pietat -una glopada blanca- i encarats al Montsià. Del Cingle ens arriba la cridòria excitada d'una colla de nens... Ara anuncien que el Centre d'Interpretació que volen construir aquí ja està pressupostat... És molt millor interpretar unes pintures que dinamitar-les. “Veus com progressem!”

61 La Platja del Marjal

2008-09-12T19:45:00.002+02:00

Iber de migjorn i des del poblat de la Moleta del Remei -una gran talaia- miro avall abans de passejar-m'hi. Així torno a Vinaròs en nom d'algú. Més tard faig peu a la Platja del Marjal. La rissaga sona més i millor a les platges de palets i còdols: un brunzit compassat, una dringadissa bategant. ¿Com sonaria una platja de picarols? Mig i mig m'estic al límit on desguassaria el Riu Sènia si les sènies no fossin ara bombes. Lluny escolto el tum-tum insistent d'una d'elles a baixes revolucions. És aigua pels camps. Quin límit tan discret aquest del Sènia i com d'alt el volen alguns! Sort que el mar és un de sol.

La besàvia Concepció es va haver de casar molt jove perquè son pare, tot tornant de pescar, havia caigut fulminat mentre varava la barca a la platja de Vinaròs. La Concepció es va casar amb el Pepe, a qui veia amb prou feines un parell de mesos a l'any, perquè ell era mariner, d'aquells que anaven a Cuba i a l'Argentina i fins passaven el Cabo de Hornos; d'aquells que et podien explicar un naufragi viscut i després la troballa d'un parell de botes a la panxa d'un tauró. La Concepció mentrestant -fent bo el seu nom- li anava fent fills dels quals en van sobreviure cinc; la darrera l'àvia Benvinguda, que va rebre aquest nom per entomar bé un naixement que ja no esperaven. La “Bienve” s'hi va estar poc a Vinaròs perquè quan tenia sis mesos son pare va dir prou “Deixo'l mar”, com si això fos possible. Així, pels volts del 1900, tota la família s'embarcà en una barcassa que feia el cabotatge fins a Barcelona carregada de taronges. Van passar just per aquí davant de la Platja del Marjal i del límit del Sènia, i van deixar per sempre enrere Vinaròs.

A Barcelona visqueren un temps -per necessitat el que ara seria esnobisme- a la barcassa ancorada al port; fins que el Pepe va començar a treballar a les obres de l'escullera per no allunyar-se del mar. Aleshores tots set se n'anaren a viure a un quart de pis de la Barceloneta. Allà el Pepe deia “Xiqueta, amolla la guitarra” i es posava a cantar... Cubanita canta que te daré una cinta pa tu pie y un collar pa tu garganta...” L'àvia Bienve va créixer a la Platja de la Barceloneta on va passar de recollir cargolines, petxines i vidriets a brodar les seves inicials i les de l'avi Mariano a l'aixovar, com sa mare abans ho havia fet a les platges de Vinaròs.

Ja no s'hi broda ni s'hi cus ara a les platges i mira que hi ha tota la llum que aquestes feines demanen. Avui a la Platja del Marjal, d'hora, la llum és fins i tot un punt encegadora.

62 El Montsià

2008-09-12T19:44:00.002+02:00

“En la joiosa excitació que els menava abrivaven incessantment l'animal, fixos els ulls en la muntanya.” La muntanya de la qual -amb resolta exactitud- ens parla Sebastià Juan Arbó és el Montsià: “la colossal escala que mena a les altures”; la muntanya que al Delta li calia per destacar, amb la força del contrast, la magnitud de la seva planura. El Montsià està avesat a ser llindar entre els embats poètics i les comprovacions científiques. En això darrer va ser cabdal, pels volts del 1800, com a vèrtex axial del mesurament del meridià de París entre Dunkerque i Mallorca. Una feinada trigonomètrica de setze anys -ara es faria amb uns clics- que va servir per establir el sensat sistema mètric decimal. Si més no, com a suport enlairat, el Montsià va participar en aquella gesta que bé es mereixeria una pel·lícula, si tenim en compte que l'aliança de científics dels dos costats de la frontera va aconseguir un insòlit espai de treva en mig de la cruenta guerra del francès. Què donaria jo per estar-me dos mesos seguits al cim del Montsià com s'hi va haver d'estar Josep Chaix l'estiu del 1807! D'aquells dies ens queda el nom d'un cim: la Tenda. La Tenda era una gran tenda cònica de roba blanca on les nits clares hi encenia un foc viu perquè fos vista des dels vèrtexs geodèsics propers; un molló pels científics i un espectacle per la resta de la gent que mirava el senyal lluminós entre meravellada i suspicaç. (No seria gens costós commemorar-ho amb una rèplica d'aquella tenda -alimentada amb plaques solars, que el Montsià ja ha cremat massa.)

De l'altre Montsià, del que prescindeix de les mesures, avui m'hi he fet amic. He pujat fins la Foradada per aprendre, altre cop, la importància d'un bon marc. Emmarcat per aquest gran trau al roquisser de la carena he vist com el Delta guanyava concisió. Després he baixat fins les runes del Mas de Mata-rodona on podríem parlar de dos Montsiàs més: l'un, el de les pastures i els conreus, perdut; l'altre, incert i mític, és el Cercle de Mata-rodona. En mig d'un planell, un redol de grans pedres blanques dibuixa un cercle megalític regular de 120 metres de diàmetre, i encara no s'ha aclarit si és un improbable fenomen erosiu o una mena de cromlech dels antics. Que cadascú hi digui la seva. Quan la sed em comença a turmentar em llenço avall per l'Obaga del Burgar, fins la Font que ja esmentava Juan Arbó: “Allí es trobaven les basses de pedra, els set receptacles sempre sobreïxents de l'aigua transparent...” Un cop desassedegat, i dins “la solemne calma dels cims”, penso que no és hora de discutir-li a l'Arbó el nombre exacte de receptacles. Els set que diu són bastants i lliguen amb sed. Encara que n'hi hagi algun més aquesta no és cap qüestió científica.

63 El Trabucador

2008-09-12T19:43:00.001+02:00

Sempre que venim a passar la nit a la barra del Trabucador mai em descuido d'acomiadar-me'n definitivament. És com un reu sentenciat al cadafal al qual tot de recursos van desplaçant l'hora de l'acompliment de la sanció, però que ni la potestat del rei -sempre abstinent de qüestions decisives- podrà salvar-lo. El mar rosega el Delta i amb el Trabucador no tindrà clemència. La única acció que salvaria el Delta no s'esdevindrà: radical seria dinamitar les preses de Mequinensa i Riba-roja per mobilitzar els sediments retinguts, seria geologia revolucionària facció sedimentologia proactiva. Ja és somniar truites pensar que es pugui fer res per aquest tros de terra vivíssim però inconsistent. No cal el registre de cap limnígraf per saber que el mar puja. Mentrestant, repetiran la imatge de la draga trabucant sorra com si fos notícia el seu absurd treball de Sísif. Adéu, doncs, cada cop al cap de l'Ebre i, també, que l'estimem.

Fent-hi breu estada no ens costa gens d'evocar el delta del Roina que, apariat al riu, és de llarg més extens, que no més puixant. Prou gran com per hostatjar en un confí un recer tan foraster al seny de la vella Europa com ho és el campament de Beauduc. Quin territori Mad-Max el de les seves construccions precàries a les dunes i dins del mar, el de les seves nits alternatives, les d'un aplec d'amics del vent! Quan tot hagi passat tot tindrà una retirada a Beauduc. Amb les deixes de la civilització sorgiran campaments regits per noves lleis que, per força, seran arcaiques.

El Delta no dona per tant, només si som discrets podem passar-hi una nit. Es pot també, i si la temporada de les gavines d'Aldoui ho permet, tastar el desert vers la Punta de la Banya. Podem, pel cantó de mar, aplegar munts de petxines fins a omplir paneres. Als teus infants el dringar de les conquilles els fa embadalir i, fets com estan a un univers de gustos dolços, s'aventuren a descobrir la salabror posant-se-les a la boca.

Pel cantó dels Alfacs mai falla aquella hora prodigiosa de l'alba, amb el primer sol acariciant la mola del Montsià, malves i rosats duplicats a l'espill de l'aigua. És l'hora de sortir de recerca per les ribes... Un corb marí afusellat per un rude pescador d'anguiles: “Mira que són feos eixos pajarracos!” El seu bec poderós per mi té el valor d'un disseny perfet, prou valor com per conservar crani, bec i urpes, que tot és u. A l'altra banda de l'escala puc aplegar un gran pom de plomes de flamenc perdudes. Les seves gradacions del blanc al rosa viu són la mateixa subtilesa. Fràgils de cap manera, lleus sí; fràgil ho és lo Delta.

64 La Roca de l'Illot

2008-09-12T19:42:00.002+02:00

“Au! Que hem de fundar un país!” -li dic a l'Oriol estirat al llit a tocar del mar, a la Cala de l'Àliga. Tot i que no era cap ordre em creu i encara lleganyós es veu la llet freda. Així és com la vol com sembla que vol que avui passin coses. Li ho poso fàcil: “Jo ja remaré. Tu només has d'estar alerta als esculls.” Ben d'hora, sobre una bassa d'oli, fem la curta singladura fins la Roca de l'Illot; un penyal al qual m'agrada anar-hi remant perquè des de baix pren més relleu i no pareix tan banal. Qui ens pot desautoritzar a reinventar-nos el món? Varem la piragua a la platja i descobrim que avui l'Illot és illot -a voltes una llenca de sorra l'uneix al continent. Ni deu passes per aigües somes ens separen de la Roca on, aviat, hi plantem la nostra bandera estripada. Dalt, si es tracta de fundar una sobirania, li explico utopies -tan important com explicar l'estat real de les coses. “Una que s'avindria a aquest territori seria la Pantisocràcia del poeta romàntic Coleridge. Pretenia fundar una societat igualitària en terres salvatges...” “Home, el nom del sistema és lletgíssim!” -m'adverteix amb lucidesa. Vaguem per altres illes inventades: pel cor tecnològic de l'Illa Misteriosa de Verne, per la solitud buscada a l'Illa Lleona de Miquel Àngel Riera, pel confí sensual de la Samoa d'Stevenson, o el Tahití de Gauguin. Arribarem a baixar fins al mític confí nòrdic de Thule, ara real als mars australs. “El lloc més horrible que mai he conegut.” va dir-ne James Cook des de la seva incontestable autoritat en qüestió d'illes.

Passegem per aquesta hectàrea -si hi arriba- mirant de ser “pràctics”. Decidim on tindríem la casa i on el necessari aljub; on unes feixes amb una mica de conreu: “Ens caldria dur terra i l'adobaríem amb varec.” “Nedar nedaríem però en l'abundància no” -em diu el meu fill després de concedir-me que hauria de tenir més interès pel peix del que ara té.

M'aquieto vogant a l'hora del retorn. No ens hem retut si res preteníem. Sobre el penya-segat uns casals que vulneren la llei són uns altres regnes utòpics, d'aquells que sí són admissibles: privats i excloents. I pensar que vaig sentir dir que tota utopia és en el fons una sobergueria... I com n'és de baix el sostre que hem acceptat. Poc que li-ho anunciaré al meu fill, que ell d'això ja se'n adona. No m'ha dit, a propòsit de la desfavorable opinió de Cook respecte la Thule del Sud: “Aquest no havia estat a Auschwitz o a Cambodja.”

65 La Cala Macarella

2008-09-12T19:41:00.001+02:00

El temps ha fet que algunes experiències iniciàtiques que vam viure de petits hagin esdevingut, per a les següents generacions, no ja difícils sinó impossibles. L'aliança entre el “desarrollo” i el despòtic desgovern permetia, si més no, que fer un campament d'estiu a l'arcàdica Cala Macarella fos un ritual pel que molts hi vam passar. Ara disposem d'una xarxa d'albergs i de cases de colònies ben condicionada, de monitors d'esplai titulats en anglès, esports d'aventura o animació, i el lleure útil dels infants s'ha universalitzat -i no seré jo qui ho desestimi. Tanmateix em queda la recança de pensar en tot el que s'ha perdut acotant la vulnerabilitat -i fins a quin punt aquesta exigència no és la projecció d'un sentiment omnipresent, si la seguretat no és ja l'absolut que ens regeix. Si ara aquelles acampades a la Macarella -per dir un lloc major- són impensables no és per la protecció del lloc -que també-, és perquè aquell anar a la bona de Déu seria inacceptable. Tota manera vull honorar als que encara creuen en els ensenyaments de la vida lleugera -que n'hi ha. Ells no estimen menys als infants, ans el contrari: ells saben que la confiança és una aptitud que només s'aprèn practicant-la.

Res millor que arribar a les Macarelles des de la Galdana a bord d'un llagut -tots sense armilla salva-vides, no cal dir-ho. Aquest repicó de la travessa fins a Menorca posava un abundós escreix de distància amb casa, i al desembarcar en el blanc arenal tot era, alhora, acompliment i promesa. Qui gosaria perdre el temps enyorant-se? Amb vuit o deu anys hom es lliura de cor al bany permanent, al joc a tothora; només demana el subtil fil d'ordre (per no fer bo el Senyor de les Mosques) i de cuina que les caps mantenien. Que aquella despreocupació era ben fràgil va quedar palès quan fent llenya -perquè es podia fer foc- a l'Àlex li van clavar una destral al tou de la cama. Sort vam tenir de compartir la cala amb un campament de la OJE. La seva rèplica en petit de l'estructura militar incloïa, per sort, la previsió d'un botiquín amb estris de sutura i algú amb nocions per a fer-ne un bon ús. Com anestesia se'n refiaven d'una molt racial ampolla de coñá.

Sense voler-ho em venen al cap les estrofes d'una cançó del Frente de Juventudes “Un flecha en un campamento, un flecha que era un meón... Chiribí bom bom... Tan grande fué la meada que allí un barco naufragó...” Penso en l'empremta que ha deixat la seva pedagogia casernària i -com canta la cançó- gens misericordiosa; i en si no onegen encara les seves “Banderas al viento”.

66 Los Dedalts

2008-09-12T19:40:00.001+02:00

Potser no es nota prou que al Coll de Balaguer comencen les Terres de l'Ebre. La gent d'allà -“d'allà baix” tendim a dir, amb el residual deix despectiu que atribuïm a una posició inferior-, la gent de l'Ebre, doncs, ens recorda on s'acaben les seves terres. Ajuden molt a percebre aquesta fita les Nuclears que t'esperen al capdavall del Coll de Balaguer. Un lloc per on s'hi passa aguantant la respiració. A recer del Coll hi ha, amagada, la Platja de la Roca del Torn. Bona per a deixar-hi al capvespre un rastre doble -d'anada i de tornada- de peuades damunt la sorra allisada pel vent de l'hivern, o per rebre el sol enfilats a la Roca.

Terra endins, passades les aspres serres afogades qui en sap la de cops, a l'altre vesant de los Dedalts, arribo a Vandellòs. Aquí, en el preceptiu plafó turístic que tot poble ha de tenir, hi llegeixo: “Vandellòs: els camins arrapats a la roca.” I també, com una conclusió mística de què hi podem trobar: “La tranquil·litat interior”. Ja deu ser cosa difícil deslliurar-se de les ressonàncies que el nom del poble ha guanyat amb titulars com “Greu accident a Vandellòs I” (una tranquil·litat frisosa regna ara a l'interior del vell reactor segellat). Amb tot, el lema de Vandellòs no va gens desencaminat. Podem comprovar-ho pujant als Dedalts i seguint el llarg vial que creua la serra. Per l'asfalt, desdibuixat per les gatoses i les olivardes que l'envaeixen, anem fins el Mas de Genessies i a peu pugem al cap rocallós de la Mola: tranquil·litat al seu capdamunt. Busquem les pintures de les coves de l'Escoda o del Racó d'en Perdigó: de tranquil·litat del tot interior -amb un punt de tensió en els arquers- n'hi trobarem. Tossals, moles i barrancades buides, sense pressa, es van refent del foc.

Ara quatre àligues cuabarrades em sobrevolen -els pares i els polls aprenents-, tota una família, ni interior ni tranquil·la. Cauteloses, elles mai miren, sempre sotgen. No tinc manera d'apaivagar la inquietud que en mi entenen.

67 El Gaià

2008-09-12T19:39:00.001+02:00

Faig tot el camí que ronda el miracle de la Punta de la Mora, un illa de costa verge. Avall dels penya-segats: la mar plana de gener, i dalt: el darrer savinar litoral i la màquia de llentiscles, arítjols i pins vinclada vers terra endins per un vent que avui no es coneix. Després, a la costa de Tamatit, tot segueix igual excepte les torres dels que poden sobresortint de la pineda. Qui podia de veritat era l'americà que va comprar el Castell de Tamarit, la millor de la infinitud de possessions costaneres. No té rival. Als seus peus, a la Platja d'Altafulla, vessa -o hauria de vessar- el Gaià. Resta un petit marjal i una llacuna allargassada -una àrea protegida- i prou. En amunt ara l'aigua és estranya fins passat El Catllar, fins la sobergueria de la resclosa del Pantà. Amb un terç de l'alçada n'hi hauria hagut més que prou. La coronen tres ridícules comportes que mai han funcionat ni funcionaran. L'aigua del Gaià se la veu tota la refineria de REPSOL i així, d'alguna manera, esdevé gasolina i gasoil. Desconec els termes del tracte però el resultat és que d'aquí al mar la llera podria quasi ni existir.

Riu amunt, per les riberes de Montferri, a les envistes de foll nou Montserrat de Jujol, faig un aforament visual i el Gaià corre, modest com li pertoca però corre. Repeteixo el mesurament a l'arbreda del columbari romà de Vila-rodona i l'aigua corre. El columbari que em pensava que era un colomar és un panteó col·lectiu. Potser, en una junció fascinant, va ser ambdues coses alhora. Seguint a contracorrent, abans el riu zigzagueja per l'albereda d'Aiguamúrcia i Santes Creus. Nua d'hivern la finor del seu brancatge d'argent. Passat el Pont d'Armentera el Gaià, brusc, s'encanona en un país esquerp, per les gorges de Querol i de Santa Perpètua. A Santa Coloma de Queralt encara porta un fil d'aigua i neix, tocant a la Segarra, al Montfred.

68 Salomó

2008-09-12T19:38:00.004+02:00

Vilardida, Bonastre i Salomó són tres pobles veïns que sonen tan bé! No em faria res que formessin part de la meva adreça. Avui corro per Salomó. M'estic al peu acollidor d'un vell garrofer estalonat que ja ningú batolla. Ell va resistir la fredorada del 56, d'altres no. Aquest Salomó lloc sempre m'ha sonat perquè els pares, de joves -en una època en que eren pocs i ben avinguts-, van participar en l'exploració de les cavitats del terme i en la seva celebració que, sembla, va ser sonada.

Salomó sona també a Ophir -lloc de les mines fabuloses-, al misticisme del CÀNTIC DELS CÀNTICS i a l'excels trànsit d'aquesta excepció bíblica entre Llull i Verdaguer. Llull participa a fons de l'equànime saviesa de rei Salomó. Llull i saviesa es fonen en el seu projecte de concentració raonada de tots els sabers i en el seu intent de conversió del pensament en càlcul. Sembla que L'ARS MAGNA va fruitar en l'àlgebra de Leibniz i molt més tard -ara- en la informàtica. La fal·lera compiladora de Llull no és estranya a la redacció de l'ENCICLOPÈDIA, amb Diderot al capdavant. No fa molt l'esquiu Gell-Mann -el que va posar el juganer nom de quarks als punts primordials de la matèria- va intentar escriure una “Teoria unificada de totes les coses”; vaja, que volia tornar a Lucreci i a Llull. Ell mateix i tota la colla del Santa Fe Institut van formular la teoria dels Sistemes Emergents -amb la qual sembla que han acabat fent fortuna. No sé si els seus sistemes adaptatius complexos van sorgir a l'uníson o si són hereus de les concepcions holístiques i els comportaments de mal predir d'Edgar Morin -el cas és que sonen ben bé igual. El mateix Morin advoca pels coneixements “enciclopedants” apresos en una “Multiversitat” universal. Els Sistemes Emergents -on el tot és més que la mera suma de les parts- permeten d'entendre com es regulen sistemes tan distants com l'immunològic, l'econòmic o l'ecològic; i de tots tres en participa plenament aquest garroferar.

Rosego una garrofa corsecada. Deien que era un succedani de coses millors. A casa tenim una garrofa de bronze; replica la de veritat que Joan Miró sempre va dur a la butxaca. Sempre s'ha dit que als garrofers els agrada veure el mar.

69 Montmell al cap

2008-09-12T19:37:00.002+02:00

Tindria uns nou anys quan l'avia Clàudia va morir a casa. Amb la naturalitat de saber que així eren les coses vaig heretar la seva cambra, i no recordo cap malson. Val a dir que, per esborrar els rastres d'una llarga agonia, abans els pares la van airejar, repintar i moblar amb senzillesa i, com que l'ocasió significava un cert moment de pas en el meu creixement, no hi vam penjar a les parets cap póster dels capgrossos de la Disney (encara que la mare se n'havia fet un tip de pintar-los en el cul de no sé quants orinals...) L'element decoratiu principal va ser el gran mapa de tota Catalunya que l'Alpina havia aconseguit editar. El van enganxar sobre un taulell d'aglomerat fi i la mare li va donar uns bons acabats: l'envernissà amb làtex “la Pajarita” després d'orlar-lo amb un símil de pa d'or perquè es notés la importància de la cosa.

Sobre el mapa el pare m'assenyalava els destins sempre canviants de les nostres constants excursions. Així jo podia avaluar distàncies, direccions i freqüències. Ja en solitud m'embadocava llegint-lo. En la meva innocència, al veure aquell devessall de noms clarament manuscrits, vaig imaginar a una mena de gran savi que abocat sobre l'original anava escrivint els noms d'arreu i tots de memòria.

Per contrast hi destacava, en mig del buit del mar, el traç a compàs de l'abast dels fars, i jo em sentia aquell navegant sortós de dir “Aquest brill és del de Calella.” També, en mig del blanc i en una lletra clara blava, hi havia escrits els noms dels caladors. Així, si sortia de Barcelona amb delit de pescador, podia anar a la Carota, a les Nacres, a les roques de St. Jaume o al més prometedor de “El Filón”. Més al sud, a la costa tarragonina, m'encuriosí un Montmell al cap que no entenia fins que terra endins vaig trobar la Serra del Montmell. “Deu ser força important perquè es vegi de tan lluny” -vaig pensar aleshores.

Rememoro aquestes llunyanies a l'exigua eixida de l'ermita de Sant Jaume del Montmell, d'un romànic senzill bastit amb tres parets: la quarta és el pur penyal que s'estimba del castell. Lluny, en mig del mar de migjorn, encara hi llegeixo un Montmell al cap clarament manuscrit.

70 El Castellot de la Marca

2008-09-12T19:36:00.002+02:00

Durant un any, i per mor d'una feina en origen i en acabat rara, vaig sovintejar uns cellers de Castellví de la Marca. Puc dir que la cosa anava de convertir litres i litres de reïna de polièster en falsos gotims, i que això era sols una part del procés -deixem-ho si cou com cou la mateixa reïna. Vaig aprofitar el constant anar i venir per pujar alguns cops al Castellot, la prominència abrupta del Penedès; sempre pel camí difàcil de les cadenes del Pas de la Clau i la Baumassa, excepte una vegada, boja, per la via ferrada. Pot passar que si et fereixen et sobreposis punint-te.

D'aquells dies conservo unes notes sobre un encontre insòlit: Despunta el dia i veig en un vinyet, arran d'un foc de rabassells i sarments, a tres magribins resant l'obligada pregària del matí, de genolls sobre una terra que viu del vi i un punt desorientats: més orientats a Roma que a la Meca.

Aquí, a la marca fronterera que va conèixer el pas furiós d'Almansur camí de Barcelona, em ve al cap una qüestió llunyana però ajustada. Quan el califat de Còrdova s'enfonsà Ibn Hazm va trobar refugi a Xàtiva -gran la seva Roca sobre el carrer Blanc. Allà, als 25 anys, Ibn va escriure el COLLAR DE LA COLOMA, un fascinant tractat sobre tots els racons de l'amor. Quatre-cents llibres més tard, ja de vell, ben oportú reflexionava. “No he vist res més semblant a aquest món que les ombres xineses de la llanterna màgica. Són unes figures muntades en un volant de fusta que gira amb rapidesa. Un grup de figures desapareix quan un altre apareix.”

De cine, tu! Hazm, augural, pels volts de l'any mil anuncia el guió de la pel·lícula: quan uns se'n van uns altres venen.

71 El Foix

2008-09-12T19:35:00.002+02:00

L'any té deu dies quan segueixo el Foix i, ben a deshora, comencen a florir les foixardes. Si aquest és el primer hivern de l'avenir càlid elles l'inauguren. Segur que Foix -en J.V.- va creuar el Foix: amunt i avall, camí del nord o del sud, sempre el creuem encara que no ho detectem. Més improbable és que el poeta hagués remuntat mai les gorges de la seva capçalera -d'això no en tinc cap constància. Els mallols que ell coneixia millor vorejaven el Port de la Selva, i aquí els rengles precisos de la vinya són fronterers amb el desordre selvàtic del fondal.

Començo a caminar pel molí esberlat. Resta dempeus la penombra del carcabà ple de les obligades escombraries; si no hi fossin ens sobtaria. Seguint el camí em proposo una alternativa a aquell ideal poètic del jove Foix de no editar l'obra sinó d'enganxar-la en pasquins pels fanals dels carrers. A cada ratlla blanca de l'enfilall de senyals que guien aquest sender de petit recorregut amb un joc blanc-verd, puc escriure-hi una paraula d'un poema seu. En el tronc d'un pi bord hi llegiríem un Havíem, en el calcari d'un bloc caigut: fet , i camí en una alzina molsosa. Així, faríem via vers la conclusió del poema i potenciaríem el vers.

El camí mai és planer: el modulen els passants més factibles pel buc de la vall. Ara passa arran d'una cinglera als peus del cim aspriu on van incrustar el Santuari del Foix. Aquí, sobre el verd primitiu dels politiscs, se m'acut que el meu itinerari “foixià” perejaumeja, que pot ser deutor del seu fer. Ho accepto de grat i espero que ell pugui acceptar la meva llicència.

Més enllà, on les gorges es guanyen el nom, els salts no salten, les cadolles dels llisars són eixutes i les rescloses -estèrils per reblertes- tenen un aire de ruïna precolombina colgada de selva. Cap cabal i això m'afecta: avui no em sento fluït.

72 La Font del Noguer

2008-09-12T19:33:00.001+02:00

Qui sap la d'hores fa que camino -fidel als senyals del GR-5- quan arribo a la Font del Noguer. Ara ja caminava d'esma. Si no m'erro he sortit a l'alba de Sitges i gairebé no m'he aturat. Sec i desfet llegeixo en un A4 plastificat clavat sense miraments al tronc d'un plàtan: L'AIGUA DE LA FONT NO REUNEIX GARANTIES -Ajuntament de Gelida. Vinc prou assedegat com per desatendre la seva crida i del seu raig en bec a pleret. Penso en dos Joans: en Maragall abeurant-se de l'aigua viva de la font, i en Vinyoli, més tard, dient: “Ara sóc a la font i bec, i bec fins a morir-me.”

A l'abandó m'endormisco i faig una rebeca al costat de la Font del Noguer. Després no noto cap mal símptoma, només pensaments al voltant de la font... L'adjectiu “potable” s'està trastornant: el que coneixíem com un sinònim de “passador” ara ho és de “excepcional.” Costa d'imaginar l'abast de la desfeta de les fonts... Els ajuntaments urbanitzen, endeguen o consoliden serveis necessaris, i més enllà pengen avisos a les fonts per a cobrir-se les espatlles davant la llei. Si es desentenen de les seves fonts -anant, exactament, contra els seus orígens- és perquè encara seria vist com un malbaratament... En tot tipus de subministrament –de fluids, d'energies, de pensaments- es cedeix, s'ha de cedir, submisament i ineludible, a les grans Xarxes. Unes injustificades garanties de servei formen part del seu reclam. És aquella veu, impertinent i robotitzada, que sense plaure a ningú ens han acabat imposant: Si quiere...pulse el uno, si quiere... Servei d'atenció ho anomenen.

Passi el que passi no deixaré de beure a les fonts, ni de les incertes. Imprudent, omplo la cantimplora perquè els de casa en puguin beure.

73 El Pla d'Ardenya

2008-09-12T19:32:00.001+02:00

Dels paisatges més esquinçats del país, més sotmesos a tot tipus de servituds, molts envolten la metròpoli. Excel·lint en la dissort tenim les muntanyes de l'Ordal a Vallirana. Els centenars de quilòmetres de vials de les urbanitzacions -flanquejats per milers de nans, d'àguiles o venus de ciment-; l'inexorable pas de tantes línies d'alta tensió; la nícia i constant desfilada per la nacional -i la vila- dels bolquets cap a la cimentera; i les immenses osques ermes de les pedreres que la peixen; fereixen aquest territori infaust. I encara, perquè la resistència de la natura és diligent, resten indrets amics.

He fet nit al Pla d'Ardenya. Al matí el rascler embosquinat refulgeix pel gebre. El vell ordre plàcid de la gran dolina sembla permanent però és fronterer amb l'amenaça certa de la pedrera. Camino dos minuts i ja sóc al caire del seu ròssec. D'acord que és necessària, tan necessària com ho hauria de ser el bon seny en l'ús del ciment, però aquest no coneix altre llei que el desgovern. El que resulta imperdonable de la pedrera és com avança. Acarats als senyals de NO PASAR, PELIGRO VOLADURAS -sobre un grafisme explosiu- que envolten el seu front, hi palplantem altres senyals de ENVERS ELS GRANS AVENCS, NO AVANÇEU. La pedrera ja ha engolit una munió d'avencs -sense benefici: no són un buit?- (entre ells un ben discret Avenc de Jordi Pujol). Ara el seu propòsit immediat són les boques i els pregons pous dels avencs de l'Abat Escarré i Pompeu Fabra, uns homes coratjosos. La dinamita ja és a punt... Tanmateix, a les fites que envolten la pedrera s'hi pot llegir la marca SANSON, i el vell mite alimenta les esperances en aquesta lluita desigual. Ens queda escriure contra l'anorreament del silenci dels avencs.

74 La Penya del Llamp

2008-09-12T19:31:00.001+02:00

La condició, plena d'exigències i d'ultratges, que viu el Massís del Garraf no és la que ell ha escollit; també s'ha de dir que tantes imposicions les viu amb una resistent dignitat. On millor es copsa aquesta fortalesa és allà on més se li exigeix: en els seus límits. Vinc de seguir, durant una tarda llarga, la Serra de Sant Isidre fins la Penya del Llamp, des d'on la vista s'obre a l'immediat Mediterrani i on retruny, no el tro, sinó el trànsit llançat per l'autopista que la forada; una autopista dedicada -i cal no tenir vergonya- a Pau Casals. Mestre, si us plau, no els feu cas i seguiu tocant aquells concerts de Shumman que tant ens adeliten.

Amb el sol caient i en dia ras s'arriba a veure lluny: tota la corba de la Costa -ara sí daurada- fins al Delta, i, propera, la ciutat de Sitges. Prenc el corriol carener que busca pel rascler cisallat la Cova de Sant Llorenç. Des de la seva boca, per un cantó s'obre una sala de bona mida i per l'altre, a uns centenars de metres, el luxe de les cases sobergues de la darrera urbanització sitgetana. Sé la importància que té la preeminència d'ésser el més enlairat en la vida als rostos urbanitzats: aquesta permet la divina capacitat de veure sense ser vist. Del portal de la cova estant veig les terrasses, els jardins i les piscines dels xalets esglaonats i, si volgués fixar-m'hi, podria saber-ho tot. Dins la cova hi ha un matalàs llardós. Algú hi deu haver fet estada i ha gaudit d'aquesta visió superior, portant, això sí, una vida ben humil. Un moble (que en Tàpies preuaria com els grafits burinats a les parets ensutjades de la cova) l'aparello als immobles inferiors. Ves que no fora el jaç d'un franctirador sense munició...

75 Vallgrassa

2008-09-12T19:30:00.002+02:00

Està clarejant quan baixo del tren a Garraf. M'acosto a la platja deserta on hi batega una mar de fons hivernal. Vull començar a caminar des d'una cota zero, començar des del principi de tot. Si remuntar és, també, anar vers l'origen: Què podré fer avui? Desmuntar?

Després de mitja hora remuntant el vell camí de Can Lluçà començo a trepitjar neu. Aquest era l'argument d'avui: l'endemà net d'una bona nevada. Més enllà de la Bassa de la Casa Vella, congriada pel glaç, m'aturo al pou. Em fascinen els pous i -en un acte d'afirmació pouètica- sempre hi llenço una moneda. No busco la fortuna, vull honorar als poaters.

Un cop tramuntada la Collada baixo per la pista al Corral de la Vallgrassa. S'entén que avui la Natàlia no hagi vingut a obrir el Centre Experimental de les Arts. Ja és ben inèdit i valuós l'afany del Centre de mantenir encès un foc creatiu tan allunyat dels urbans nuclis de la modernitat, en mig d'aquesta buidor eixarreïda. El lloc pot ser difícil però darrera hi ha un gran cor, i no ho dic perquè m'hagin proposat acollir els meus experiments, aquests que em fan vagar pel Garraf.

Em poso els paraneus per seguir el Fondo de Vallgrassa amunt. No sembla que sigui on sóc. Si -físicament- sempre és aspre caminar pel Garraf, avui, amb un pam i mig de neu encara ho és més. Costa d'endevinar els passants bons entre els carritxars. Tot sembla un camí que no és. Per fi encerto el que és bo, el de la carena. El segueixo deixant-hi un rastre sense futur. Dalt, refulgeixen el mar i els cims. El cim de la Bena, esquerp, i el Rascler, coronat pels radars, resplendeixen amb una faç nova d'alta muntanya, d'alta baixa muntanya.

Per la tarda emprenc el savi camí de la Serra dels Pins. De cap i de nou em durà a l'origen, al mar, davallant per llaçades obrades. Sense cap dubte avui era el Dia. De la neu no en queda ni un terç i a l'horitzó es perfila Mallorca. La visió que deien possible ara la tinc per certa.

76 El Fondo de les Coves

2008-09-12T19:29:00.002+02:00

“Miri -li dic a l'home que vigila la Pleta. Deixaré la furgoneta a l'aparcament tota la nit. Penso tornar demà, passat el migdia. Ja ho sabeu: seré a l'Avenc Ample.” “Bona sort i que tot li vagi bé.”

A les 12. Davallo a l'abisme -un isme absent en el vell diccionari d'en Cirlot. Em presento: vinc a hostatjar-me. No vull ser un intrús.

A les 3. Bec l'aigua pirinenca que he traginat. El sol del solstici que ha tocat fons no assenyala cap tresor. Ho he comprovat.

A les 6. Llegeixo EL CULTE A L'EMOCIÓ de Michael Lacroix. Serà una estada en el buit, sí, però buida no; mai un esport de risc. No ens confonguéssim.

A les 9. Sopo a la vora del foc: cigrons amb bacallà. El vi? Penedès de la casa. La lluna plena que esperava no la veuré. Plou!

A les 12. Actuo en un espectacle de màgia -entesa en un sentit primigeni-: AIXÍ PARLAVA KINGÚ. Improviso pre-lògic, babilònic de fet.

A les 3. Ballo, o ho simulo. Costa ballar el silenci i sol. Una impostura que dura... el temps d'una bengala.

A les 6. Dormo a l'Hamaca.6 -la sisena de les que he teixit- on somnio la fe en els meus ancoratges.

A les 9. Reflexiono sobre l'habitatge salvatge; aquest d'uns 75 m² i de franc, però molt, i molt, mal comunicat. “Viu ocult” ja ho va recomanar Epicur.

A les 12. Remunto... Si en sóc de feixuc... l'Avenc Amic i Ample. “Ens escriurem”... Serem inesborrables?

Em vaig voler abismar 24 hores en el fons de l'Avenc Ample que s'obre en el Fondo de les Coves del Massís -que no ho és tant- del Garraf. En heràldica abismada és aquella figura centrada a l'escut que, isolada, no toca cap altra figura. Amb un tast breu no s'aprofundeix gaire, sols pots extreure'n alguna noció, però poc o algun és força més que gens o res.

77 El Pou de la Sivinota

2008-09-12T19:28:00.002+02:00

Un altre dia de la meva temporada al Garraf, un altre dia pel camí del rascler del Campgràs, el camí de les dolines reblertes i dels avencs de la Sílvia, de l'Asensio, dels Llambrics... Tot per no seguir el camí de l'asfalt. Enllà del trencall, enllà del gegantí abocador de les nostres escombraries i enllà de la xiscladissa de l'innombrable estol de gavines que s'hi peixa i de la parella d'àligues que el sobrevola; enllà faig, foravial, una recerca per la capçalera del Sot de l'Infern. Busco l'Avenc de les Dues Boques amb la intenció de que una d'elles m'engoleixi. Com és ben usual l'avenc m'és esquiu. Fàcil no ho és rastrejar realitats gens prominents, còncaves per natura, absències si es vol. Fatigat per l'estèril recerca sec al capdamunt d'un llenç de roca i, així, puc fixar-me en una cosa estranya al seu capdavall: una canana de caçador plena de cartutxos; tots ells, vistos de prop, del calibre més gran -el d'una voluntat més feridora. No em costa d'imaginar una hipòtesi versemblant. “Bé podria ser que un furtiu, sentint-se descobert, hagi volgut desprendre's de les proves de la seva culpabilitat.” Deso els cartutxos en una bossa i ho encabeixo tot a la motxilla. Després em dedico a l'altre afer que pretenia. Ben assegurat a la instal·lació de la boca faig el vídeo-sondatge del millor dels nostres pous: el de la Sivinota -un fus negre de cent-sis metres a plom.

Més tard, ja de retorn, al costat de la carretera de la Pleta em topo amb un aplec de guardes del Parc i mossos d'esquadra. M'hi aturo. “Perdoneu. He trobat aquesta munició uns metres per sobre del Pou de la Sivinota... I no la vull tenir al damunt...” “Oh, gràcies. Ho investigarem.”

De la canana de serratge no en dic res. Ja li he imaginat un ús alternatiu. En un primer recompte me n'he adonat que té tants receptacles com lletres el nostre alfabet, i he vist l'opció d'un homenatge poètic.

78 La Collada de la Clota

2008-09-12T19:26:00.001+02:00

Vago de nit pel Garraf i això manté una neta semblança amb anar pel caire d'una irrealitat. Lats carritxars, alts que diríeu que amaguen jaços de lleones (no és un herbassar de procedència africana?), nascuts entre ganivetes calcàries fendides per la rella constant de l'aigua. És un malpaís vedat als cecs que quasi sense transició limita amb la metròpoli. Soc amic d'anar pels llindars i la nit com un alambí en destil·la l'essència. D'un costat hi ha la foscor del Fondo de la Tronera on s'escolta l'udol del duc: “Oh caçador que avises i sangglaces l'obaga!” D'aquí és d'on vinc, de prendre les imatges inverses de les boques dels avencs de Mas Trabal -clar sobre fosc i no fosc sobre clar. Per l'altre costat, com una coïssor sense aturador, llu la gran urbs amb una lluminositat daurada. Aquest és el paisatge contradictori que segueixo.

He volgut perllongar el camí de retorn fins la Collada de la Clota. Quan m'aturo al costat de la fita visc un rar moment eureka. Amb l'abstracció que el feix de llum em procura, se'm fan visibles dos dels possibles jocs d'azimuts entre els quatre punts cardinals gravats a les cares del pedró: NO i SE. Són dues direccions adversatives i, alhora, complementàries: d'insistir llargament en qualsevulla d'elles acabaria tornant aquí, després d'haver passat pels mateixos indrets. NO SE separat, és la pròpia ignorància i unit per la nostra conjunció, l'anglès NOiSE, soroll.

Aquestes lectures distreuen el silenci. D'alleugerir l'obscuritat se'n encarrega l'albedo de la metròpoli on demà tornaré.

79 El Delta del Llobregat

2008-09-12T19:25:00.001+02:00

He deixat els pares a l'aeroport. No solc fer-ho: ells agafen molts avions, els atrau i no se'n abstenen. Ara passejo per l'Horta del Prat. Si l'enfrontem als tecnològics i paranoics filtres de seguretat de les terminals de debò que és un lloc remot. Em distrec mirant una colla de morenos que feinegen entre tomaqueres. En deuen estar esporgant les cametes perquè surtin bons tomàquets. El pare, experimentant dins l'àmbit de l'horta neta, ha aconseguit produccions prodigioses de bons tomàquets. D'aquí uns dies aniré a regar: l'hort del pare i les flors de la mare. Al Prat conviurien dos camps si l'aeroport fos encara un ingenu camp d'aviació. L'aviació fa un mal que es silencia, no debades va restar fora del Protocol de Kioto: aquestes tomaqueres, aquestes carxoferes, reben una invisible pluja constant de querosè mal cremat. Ningú -si és que no ha perdut el seny- pot malparlar d'aquest acompliment dels nostres somnis, ans tots hauríem d'estar a favor d'un suprem aeroport amb constants vols directes arreu. “Viajeros del vuelo 714 a Bankog: vayan -quin feliç imperatiu- a la puerta 39.” Entre el passatge s'hi confon una trepa de mascles amb una lluïssor excitada als ulls: d'aquí a dotze hores tindran una menor per encetar, així els ho han promès. Qui pot anar en contra d'un invent tan formidable?

Des dels temps de Cirus, la velocitat màxima -coloms a banda- era de 160 kms. diaris. D'aquí hem passat a l'estupor induït per la velocitat. Ho vaig llegir en un llibre que posa en entredit moltes qüestions, avions inclosos: ENERGIA Y EQUIDAD d'Ivan Ilich. Poc sabia jo que la màxima eficiència energètica en el desplaçament terrestre l'han aconseguit els llops i els homes a peu. Una capacitat que la bicicleta va multiplicar. Al costat del camp de tomaqueres hi havia tot de velles bicis. Ara, a peu, m'he acostat a la llera desviada del Llobregat. Quina mala fi té, acomboiat entre parets! Diu Ilich:“L'home fa temps que va perdre la fe en el poder polític de caminar.” Els pares, mentre van poder, se'n van afartar de caminar. Ara ho veig com una revolta. Un esclavatge difús, tecnocràtic, està afaiçonant el món: el distorsiona amb una geografia merament vehicular. Fa lleig malparlar dels avions, malgrat no es pugui aspirar a l'evolució positiva de la nostra llibertat -i convivència-, i, alhora, a una tecnologia d'alta energia. Jo he volat -de gust- dos cops a Amèrica, i no sé quants -a disgust- a Madrid. Ara he arribat a la platja, ratada per la darrera llevantada. Caminaré pel sorral, i no crec que pugui fer 900 kilòmetres en una hora. Veig volar els falcons que foragiten de l'aeroport a les altres aus. Uns falcons a sou!

80 La Creueta del Coll

2008-09-12T19:06:00.001+02:00

Quan la Nevada vàrem córrer a celebrar-la dalt del Parc Güell, i no vàrem fer cap ninot de neu. És ben visible que allò era un ninota, amb arracades i cofada amb un mocador. Restàrem al Parc per a poder recordar aquell paisatge irrepetible, i perquè el Serrat dels Tres Turons aleshores tenia mala fama. Llavors uns pares assenyats mai haurien entrat amb els seus infants a aquell niu de barraques.

Duts per la preceptiva fascinació que l'aprenent sent per l'utillatge, a mitjans dels setantes solíem anar, amb autobús, a escalar als roquissers de la Creueta del Coll. Adolescents, plens d'una energia imperativa i novells en tot, amb un tast de vertigen ja ens sentíem magnífics. I les calcàries devonianes de la pedrera desafectada eren l'aula més propera on aprendre, a martellades, aquelles modulacions del so que indiquen graus de solidesa. La fermesa escoltada és un crescendo d'aguts: drings en una escala més alta la del pitons americans d'acer al crom-molibdè, i més baixa la dels dúctils de ferro dolç. Uns claus que de sempre ha rebut el nom de lletres, d'aquí les expressions: Que bé que canta aquesta uVe! o la contrària: Aquella Pe sonava a buit! Us, Tes, i Zetes també formaven part d'un abecedari metàl·lic sobre el qual percudir. Al nostre rítmic concert de repics l'hi responien amb lladrucs els gossos de les barraques. Ecos de salvatgia i d'inútils conquestes en mig de la ciutat; ara esvaïts, excepte si gosem pronunciar-los. Si us diuen que vam caure bé podria ser, tot i que l'oblid s'afanya a neutralitzar els cops insignificants.

Als nostres ulls la Creueta del Coll mai va ser un dels anomenats “paratges de la desolació”, deixius d'una indústria extractiva. Ara la seva recuperació s'ha convertit en una disciplina amb avenir. Una disciplina de la qual, quan va guanyar el títol de Parc, la Creueta es va convertir en una referència important; perdent, evidentment, l'antiga llibertat d'accés i d'acció. Pobre de tu si ara volguessis enfilar-t'hi. Tanmateix, de la potència de la natura n'he tingut una altra mostra la darrera tardor, quan, entestat en una campanya de micologia urbana, per la pineda esclarissada del vessant nord de la Creueta vaig fer una collita consistent en quatre mollerics, dos mataparents, dues boles de neu i un apagallums -magnífic acompanyament d'un dinar per a dos. Ja és ben cert que al fer-nos grans ens tornem gormands.

81 La Parada del Bus

2008-09-12T19:05:00.002+02:00

Es sabut: el somieig de qualsevol llunyania ens manté a lloc; els paisatges suïssos dels vells calendaris i les Webs de vols barats fan cap al mateix. I: on són les llunyanies? Per mi poden començar lliurant-me a l'atzar de la parada. Surto de casa i creuo el Passeig d'en Joan Maragall per acabar com ell sent l'Altitud de la carena. De quina ho decidirà el primer autobús propici que arribi. Acceptaré què em dicti aquest dau de tres cares: 19, 45 o 47. Si el perllongo, el final de qualsevol d'ells ja em valdrà: el 19 a Sant Genís, el 45 al capdamunt d'Horta, als peus de la Muntanya del Notari, i el 47 al cap del Barri de Canyelles; en amunt sempre comença la serra que obliga a Barcelona. Temps era temps era la regió predilecta de comtes i reis per anar a caçar. Jo he convertit en un hàbit fer veure que sóc el darrer branc de la seva dinastia que es conforma amb la troballa de coses menudes, i ja en són tantes que em veuria capaç d'emular a Muntaner amb una altra CRÒNICA, aquesta meva de la insignificança.

Un tast, ben saborós, va començar a la Plaça Eivissa, enllaçant d'una revolada el 45 amb el 102. Heus quin moment... Què deurien pensar els altres viatgers, tots de dol perquè és el bus del Cementiri, del crit que se'm va escapar quan era a punt de baixar del vehicle? Allà, ben arrengleradets al costat de la carretera, entre la parada i la reixa del cementiri, estava veient un llarg erol de rovellons. Gosant saltar la tanca i en cosa de mitja hora vaig fer una collita de tres quarts de kilo, vora una trentena de genuïns vinaders saníssims; i encara vaig ser a temps d'agafar el mateix autobús de tornada. I això que deien que era una de les pitjors anyades! I no es diu que els millors cargols són els de cementiri? Pels volts del cementiri cal anar amb cura, prou ho sé: les bardisses amaguen urnes llençades per familiars sense escrúpols. Un dia me'n fotran una pel cap i encara podré dir: “A mi em va matar un mort.” Morir no és el pitjor que ens pot passar.

Una muntanya sencera, ja ho deia, que inclou discretes complicitats; més d'un cop ho hem enraonat amb algun dels magnífics emboscats. Hi ha un difós límit, on la ciutat deixa de ser-ho, i on els estranys ens comencem a saludar: Bona tarda! La Senyora dels Senglars, que ho sap tot de la serra, se'm queixava, a peu dret en un corriol secret: Los que són atletas no saben saludar o no tienen tiempo... Mire el alcotán. Siempre se posa en aquella torre. I el xoriguer, planant pel damunt dels insòlits castanyers de Can Massó, s'enfila a la torre d'alta tensió. Callem. La ciutat és lluny i a tocar.

82 El Pantà de Can Borrell

2008-09-12T19:03:00.001+02:00

Amb els braços estesos com qui va per una maroma, confosa per la mitja llum de l'alba, has creuat la resclosa deixant un rastre a les cruixents fulles de roure gebrades que, fidel, he procurat reseguir. En el fondal anoditzat per la fredorada -blanc sobre blanc en els plomalls de les vidalbes i blanc sobre el verd i el roig de les bardisses i els sanguinyols- he llegit en el teu visible alè: “Sóc valenta i em sento nòrdica.” Dit això has parit un mango madur que gestaves a la butxaca.

Mentre menjàvem el teu fruit exòtic hem descobert, sobre el glaç que aquieta el Pantà, els rastres d'un joc brusc d'ahir. En mig del llisall gelat hi havia un ampolla de JB trencada i envoltada per rocs de totes mides. Hem sentenciat als responsables d'aquestes botxes etíliques a recollir els vidres immediatament, abans no s'enfonsin les proves. “Oh sí! Justícia ràpida! Que coneguin amb esglai com s'esberla el gel als seus peus!”

Després he sigut jo qui s'ha tret una raresa de la butxaca: una vella guia de l'any 48 on t'he llegit el lloc. El Pantano de Can Borrell está casi siempre lleno, y es apropiado para los buenos nadadores. Inmediato a él existe una fuente. El lugar es relativamente acampable. “T'imagines acampant, relativament, a Collserola?”

A quarts de nou, passat el Portell de Valldaura i amb la ciutat sota un sol rasant, m'has dit: “No corris que ara fem inventari i tinc l'horari flexible.” Així és com hem topat frontalment amb la realitat.

83 El Turó de Montcada

2008-09-12T19:02:00.001+02:00

Surto per la tarda en companyia d'un Nietzche: el que caminava, l'avesat a l'aire fort de les altures, aquell a qui també li agradava esbargir-se muntanya amunt. Ja sé que el Guinardó no és Sils-Maria on ell escrivia el Zaratrusta, ni el Barcelonès la impecable Alta Engladina, ni el Turó de Montcada és el Piz Corvash on ell s'enfilava (i on ara ho fa un telefèric). La superba visió de l'imperceptible fluir de les glaceres del Piz Bernina d'allà, aquí ho és d'una incessant riuada bidireccional. El Turó de Montcada és com el centre d'un vòrtex i està sempre buit. El defensa una muralla d'autopistes i, més amunt, l'encercla el cràter de la pedrera i un enfilall de senyals -mentideres pel: CANTERA EN EXPLOTACIÓN i imperatives pel: NO PASAR. Nietzche diu tenir una llarga experiència en caminar pel prohibit, fent seu el lema d'Ovidi Nitimur in vetitum. Seguint aquest consell no fem cas als avisos i ens llencem cap el prohibit.

Més amunt de la pineda de restitució s'alça la piràmide final del Turó que tothom té vista. Trio un itinerari. Pujarem per l'esperó oest i baixarem pel nord-est. Quan la cresta trencada i la timba creixent ens forcen a la visió restringida que el perill pressentit imposa, no som on som sinó lluny: a totes les crestes i per sobre de totes a aquesta.

En el cim, on tampoc ens podem despreocupar si és ben aeri, tornem on érem i on som. El Besos s'escola tèrbol enllà de la fàbrica de ciment. Oneja dòcil el mar darrera les torres costaneres que van espoliant un horitzó que havia sigut de tots. Ho callo -perquè em dirà que el lament és la veu única dels mesells-, però cal veure l'eficàcia de l'aliança entre el poder fort -el callat- i el dèbil, el que per a ser escollit encara gosa brandar el prefix de social. Enllà, la tarda perfila noms que tampoc dic a la Serralada Prelitoral... Deixo al filòsof pronunciar aquella exigència que ni ell mateix complia: No fer cas a cap pensament que no hagi nascut a l'aire lliure i podent moure'ns en llibertat. A cap pensament en el qual no hi celebrin una festa també els muscles. Ho diu al ECCE HOMMO, la seva darrera declaració abans de la follia. Aquí veig les seves prediccions pels dos-cents anys següents. Si l'hecatombe bèl·lica del XX l'anuncia amb exactitud, per l'actual XXI pronostica una pèrdua de nord encara pitjor.

“I si anem cap avall?” “Sí. Tornem a casa.” Deixem el Turó de Montcada.

84 L'Aiguabarreig

2008-09-12T19:00:00.001+02:00

Seure sol a la glera per practicar inútils canotatges a bord de branquillons llençats a la revessa i esperar no ser engolit pel corrent principal enguany revingut. Seure a la llera per celebrar la magnitud de la darrera afluència, un fresseig negligible, sota el roncor de l'autopista.

Rememorar just aquí, a l'aiguabarreig del Ripoll i el Besos, l'inici dels anys dels enderrocs -els públics i els privats- quan remuntàrem el riu fins els límits de la segona corona, migrant com un nova estirp d'anguila, per veure de prop les deus, per rabejar-nos de nit entre serps d'aigua no tractada. Gorgs de la Vall i de les Conques, Salts de les Maioles i de Guanta.

I ara, sense cedir a l'enyor, valorar els possibles guanys de l'aprenent d'abans, quan m'abocava al gorg com a un nou continent de reflexos daurats fosos amb verds profunds, fins a l'hora de les decisions; i al emergir del fons renovat abraçava l'encert de la seva sivil·la: “No siguis mai un home moll ni t'eixuguis mai.” Fins ara no he anat més enllà d'intuir que és un prodigi molt menor arribar-ho a escoltar que arribar-ho a complir

85 El Puig Castellar

2008-09-12T18:59:00.001+02:00

Hi ha uns tres quarts de la boca del metro a la Miranda. Entre lletereses de verds amargants, pins magnífics i xiprers cenobials la ciutat queda enrere. Quarts i hores que repiquen en el Monestir de la Murtra. I en el clos de l'oratori desensostrat un tak del diable pintat a la paret de l'altar: el sis triplicat, les creus capgirades i l'estel pentagonal invertit. No hi ha res en el sol de terra batuda, ni cera ni sang, res de cap obscur ritual. ¿És el Mal invocat des d'un tronat dualisme, o és un tret d'impostura, un simulacre banal?

Vaig pujant al serrat bo i pensant en els tres sisos. No en el nombre del banyetes -Ui sí, quina por!- sinó en els japonesos sis anys, sis mesos i sis dies de la data d'iniciació d'una geisha -tot un altre imperi de sentits. Culturalment, tot és així de relatiu. I que no ens vinguin ara amb orgues aquells que suspiren per la superada solidesa d'una vida adoctrinada!

Vaig amunt, tres quarts d'hora més enllà, fins el poblat ibèric del Puig Castellar; on situar, amb una sola mirada, les pors de la vida antiga i la dependència elèctrica actual. A dintre les cases, ara només unes eixides, es drecen les primeres orquídies, i en els murs es perfila una vorada sinuosa que assenyala l'antic del refet. Dibuixa, amb una traça rogenca, una punya: la que empeny els vers arqueòlegs. No dic que la veritat no sigui la seva fita, però ho és encara més una honrosa voluntat de veracitat.

86 Céllecs

2008-09-12T18:57:00.002+02:00

Després de molts anys he tornat a Céllecs per fer memòria i prou. A l'aparcament, sempre concorregut, només hi ha un cotxe -pels adhesius d'escaladors. A les Roques Noves trobo a dues noies encordant-se al peu del Roc de la “Èxtasi” -talment el cap d'un moai de l'Illa de Pasqua, natural i de granit. Entossudit, no sé si al cinquè o sisè intent vaig aconseguir superar-li la barbeta: un sobreplom breu i exagerat. Una de les noies ara hi va. Una flexió impossible equilibrada amb una extensió de ballesta, una mà cega que palpa i aviat troba. Amunt! i ja està. La gravetat ha cedit, Newton, facilitat pura. El saber innat de moure's entre les coses inexplicables no l'ha perdut, la noia. “T'agradarà -li diu a l'amiga- i no és difícil.” Sant Joan Crisòstom -un home ferotge- va escriure “Aquí no cal ni una cítara, ni un salteri, ni cap altre instrument musical. Pots convertir-te tu mateix en instrument, crucificant la teva carn i intentant realitzar en el teu cos una harmonia perfecta.” Èxtasi es diu la via. I sí, l'harmonia era perfecta.
“Forçar un pas” en l'argot indica un acte de la voluntat, una petita victòria després d'una brega. És exacte per parlar del meu pas, no per al·ludir al de la noia... Si bescanviem la pedra per l'escenari som al terreny de la dansa. Mai oblido les moltes hores passades fa dècades veient assaigs de dansa: la sapiència expressiva d'algunes -tot entès i perfet a la primera-, i les hores d'espera de la ressagada, a la qual, quan acabava superant el pas coreogràfic sempre li quedava un deix de patiment. “Hay lo que hay -em deia la Gracel directora-, però hace grupo como ninguna” -afegia a continuació, reconeixent-li a l'esforçada una decisiva virtut en una altra dimensió. “A cadascú segons les seves capacitats” deia Lenin. Tot és més fàcil quan es té el do de manar.
Deixo l'horitzó marí de les Roques Noves i me'n vaig al Contravent que s'aboca a la plana vallesana. El món es va omplint d'artefactes que ens humilien per la passivitat que ens exigeixen; tant d'automatisme ens converteix ja no en passius sinó en agonitzants. Un dia ens vam posar drets i va ser magnífic: ens va créixer el cap amb uns espectaculars efectes, la fantasia inclosa. Ara ens ajacem en un llit regulable i, de lluny estant, premem el botó de la persiana per a què li toqui el sol al test amb reg electrònic. El moviment, si de cas, millor que programi el nostre trainer: “Digui, que estic fet a sotmetre'm.”
Al vespre aquelles noies soparan un impetuós plat de macarrons; una mil·limètrica cerimònia no ho serà; serà l'acte necessari de sempre. Sí, William Blake: “Energia, delícia eterna.”