ÍNDEX + Instruccions d'ús

Donat que un bloc no és un llibre, i que, de fet, això no és ni el llibre que havia pretès, ni un bloc a l'ús (si als blocs els regeix la línia del temps, imaginar que a algú li hagin pogut succeir 281 moments ressenyables en dos dies -com aquí indica l'índex cronològic-, ens endinsa al vertigen derivat de les velocitats properes a la de la llum aplicades a la nostra percepció del temps, al temps vinclat de la relativitat); al no ser, doncs, ben bé un bloc (afegiré que vaig desoir les opinions que m'aconsellaven que no ho fos), que cadascun dels possibles lectors en faci l'ús que més li convingui. Si de cas, sols vull recuperar unes indicacions del pròleg original (trobable al fons del sac i que no avantposo perquè penso que pròlegs tenyeixen lectures) on proposava maneres de llegir el llibre.

Ara, aquest perllongat itinerari, que converteix en síncron el que no ho era al igualar una memòria llarga, que connecta estrats dissímils i sentits apartats per mor de la seqüència imposada, bé pot semblar esgotador, difícil de fer d'una tirada. Si és així, si l'endurança lectora que pugui exigir és excessiva, si anar de l'inici al final sense aturar-se pot abocar a un desfici nòmada, és possible i recomanable fer tanta drecera com se vulgui, anar als llocs parells i no als senars, llegir els llocs que potser coneixíem o vagar a la descoberta; sent així d'aleatoris restablirem el desgavell original: al capdavall, no deixa de ser el traç inventat del camí fet per algú, inscrit sobre un mapa.

És indubtable que el format bloc propicia la mena de lectura que imaginava. No costarà gens veure al mapa quins capítols tracten una zona i (via el buscador o els índexs) arribar-hi en un instant.

El Guinardó de Barcelona
11 i 12 de setembre del 2008

1 El Turó de Montgat

Pugem, per sobre la boca del túnel ferroviari primer, al Promontorium Lunarium que ja Ptolomeu va reportar. Ara, el discret vèrtex fundacional -on un pedró recorda els pioners de l'excursionisme i de la Renaixença- apareix devastat pel flagell dels nihilistes beguts al caire de l'estimball; arreu, les traces gràfiques i les restes vítries de les seves incessants celebracions del fracàs. “No sembla possible un desordre net i amb arrels.” -dius, mirant l'horitzó i a la tarda, com qui dicta un primer enunciat d'una nova teoria del decaure.

Al peu del turó escantonat hi resta, relicte, un genuí retall rocallós -un penya-segat de joguina. Aquí l'intercanvi entre els tres mons és més viu i apaivaga els nostres planys admissibles. Seiem dalt d'un pinacle de marbre antiquíssim on hi ha una capsa de cuc roig coreà buida. Som al lloc de la canya a l'hora de la pesca, quan llinyes llançades des de totes les ribes -d'Alexandria a Trieste, de Gaza a Montgat- convergeixen cap un centre difús on neda el gran peix cobejat, l'esperança argentada dels somnis fabulosos.

La meva llinya és de paraules. Com la teva, quasi invisible i resistent fins un cert punt, fructífera només per la llei de la paciència. “ La pesca mai és afer d'un dia -m'expliques-, i acabes aprenent que un dia ingrat pot ser un dia bo.” Una art senzilla en aparença, no tant quan m'obres la caixa on deses els teus enginys ben endreçats. “ Jo volia fer grans coses... I ja veus, m'he quedat a la riba d'una cosa realment gran. Recorda sempre: mai el peix, sempre el ritual pacient de cada tarda.” Gràcies amic, bon pescador. Si n'has après de tot anant a contratemps.

2 El Far de Calella

En el tren i fins a Caldetes EL GERMÀ DE CATUL em fa companyia. D'acord amb el Cornudella que així el va voler: d'estació en estació, de poema en poema; i d'acord amb ell quan es lamenta “Digue'ls adéu, baixem, vine a la platja: / el que eren cales ara ho converteixen / en un sorral immens de sorra fina, / i hi sepulten aquelles cargolines que triàvem feliços...” No aniré gaire més enllà que ell. Baixo a Canet per caminar pel sorral pentinat. Massa ordre per a gosar dir-li platja: ni un bri de jull... Sols a trenc d'ona tres roses roges, marcides, fiten on l'onatge ha batut, potser, les cendres d'algú.

Més endavant ni les Roques Blanques ni la Punta del Refugi fan avui profit a ningú. Bruteja el niu de metralladores -vells trets a l'aire i al mar. L'única percussió que s'escolta és la dels tresmalls que feinegen aprop de la costa. De veritat que encara hi ha peix?

Enllà de Sant Pol el cap del Far de Calella és un esdeveniment en el trajecte. La Roca Grossa podria -i voldria- ser una illa, però amb màquines la forcen a ser península. Avanço per la sorra granelluda de la cala. Fixant-m'hi una mica aviat compto fins a tres “senyors de les roques”. S'estan nus, hores i hores, en els relleixos del penya-segat, i costa de veure'ls: la seva pell, colrada tot l'any, els camufla... Som una única espècie -ecumènica- destriable mercès a les pells -naturals o afegides- i a les fes. Puc anar nu sense vergonya, de fet així és com escric des de la Platja de la Vinyeta (que encara estiguem a l'hivern no ho fa un acte de fortalesa sinó d'acceptar la bonança). Puc despullar-me, però no és la meva creença. Puc fer un ample seguit de pràctiques i no mantenir-hi una fidelitat. Nu, ara busco les meves constàncies i, sí, algunes en tinc. L'heterodòxia, potser? O és, també, una actitud diletant? No tendeix la insistència a esvair la frivolitat pròpia de semblant actitud? Com m'intercepten les paraules de Baudelaire: L'obra d'un eclèctic no deixa record ? Caminar pel sorral tampoc deixa un rastre persistent... Fotovoltaic, sota el sol ara resulta que penso com un escèptic amb il·lusions.

3 La Punta de la Tordera

És una dita dels navegants d'antany, d'aquells que depenien del vent: Els rius d'aigua són d'aire. L'aire de terra endins busca una sortida i s'acanala per la llera del riu; al moure's esdevé vent. Un vent que, abans no ha trobat la quietud, ix per la desembocadura i es projecta de front en el mar. Els vells navegants ja l'esperaven. Al seu embat invisible l'anomenaven “cap de riu”, un cap que calia tramuntar.

Avui, en el cap tangible de la Tordera -perquè la Tordera, temps era temps, va guanyar al mar la proa del seu delta-, veig l'estat actual de les coses. El riu ja no és d'aigua. D'aquest per la gola no es visible que vessi a mar ni una gota; se l'han begut tot. Com volem que les platges, assedegades de sorra, ho suportin? Separats i sense concessions, a banda i banda del riu s'estenen els conreus: els de l'horta i els d'oci dels càmpings. Els uns viuen de fulles i fruits, els altres de forasters i serveis. Un d'aquests passavolants, ara mateix, està assaborint a T.S.Eliot: “[el riu] És un déu fort de color terrós -esquerp, indòmit i sorrut” -és així com ho entén.“The river is whithin us, the sea is all about us” Envoltats pel mar i amb el riu a dins.

Jo no vaig a la vela però espero que els rius, tot i que no siguin d'aigua, continuïn sent-ho d'aire; que quelcom d'ells encara es projecti mar endins. Penso en un vaixell -amunt o avall per la costa, tant li fa- amurat per una constant marinada, en arribar al punt just on els dos vents enfrontats s'anul·len. Imagino aquest moment d'inquieta calma que desconec. Pot ser que m'erri. Sóc de terra endins. Això es veu d'una hora lluny.

4 La Cova del Bergantí

Surto de la Mar Menuda de Tossa i vogo cap el nord. Ressegueixo una costa de noms braus i, mentre els creuo, els mussito per a no alterar-los: el Freu de l'Illa, Sa Banyera de Ses Dones -imaginem-hi a la Gardner-, l'Infern d'en Caixa, el Freu de Terra des Palomar... Penya-segats i illots amb història i refractaris als canvis. Encara ara, a la carretera que els vogeix hi ha senyals palplantats -on s'hi veu una vella cambra fotogràfica- que reglen des d'on és prestigiós abocar-se al panorama, a aquesta escenografia gastada i encara cobejada. Ai si un dia es digués: Feu, feu! Edifiqueu on vulgueu! De baix estant i a bord d'una piragua de joguina, si més no recupero l'antiga paritat. Un home feble a rem són unes dècimes de cavall de potència. Fràgil, sí, però immune al mal de mar, i que pot desatendre la feina de motor mentre pren unes notes que voldrien amarar-se de la solidesa del granit de la Costa.

Per més que ho semblés la meva velocitat no era zero i he arribat a la boca de la Cova del Bergantí. El seu nom, que remet a una vella història de pirates, ja indica com n'és d'impossible que dins toqui ni vores ni fons; i els pirates aquí no em fan por, prou sé que ara van per terra ferma. La llum és, en certa mesura, la que he pogut decidir. Un sol llevant, no gaire alt -el d'un matí de primavera-, va ben endins de la gran escletxa del penyal; i a on no hi arriba directe ho fa el seu reflex. El blau del mar que és d'un verd maragdí lluminós s'interromp en contacte amb el blavís ultramar pregon de l'ombra. El so és el de la pausada rissaga batent la platja oculta del fons amplificada per la volta ressonadora. Mig soterrat, mig negat, acabo per compassar la respiració a la del lloc, una harmonia possible.

De front, per una via d'aigua i de llum, busco la sortida per l'altra galeria. La boca petita em pronunciarà a mar obert. Vull creure que com una paraula oportuna. Si serà difícil d'oir ara fa de mal dir.

5 Els Rocs de Solius

L'afany reductor, si ben dirigit, ens dreça pel camí de l'ascetisme. Això, enfilat dalt d'un dels Rocs de Solius, sembla fàcil de dir. Vèrtex per una estona d'una punta afuada de roca, atalaio una contrada esquerpa, excitada per un sol baix de tarda. Passen, un darrera l'altre, estols de gavines. Van camí de l'abocador, i del fondal m'arriba el so absurd d'una excavadora fent maniobres per obrir una altra pista. Bip-bip-bip... Ara fa marxa enrere. Ui: quin ascetisme! Sóc a la Vall d'Aro i seria molt demanar tenir sencera la quietud que Solius sembla prometre. L'ascetisme és foraster al negoci, i ho és amb ganes. Mirem d'oblidar que les multituds d'austers són, segur, una majoria. L'ascetisme volgut pot ser un terme o pot ser una expectativa: un corriol cap a la clariana mística. Tastar la unitat no és res del que se'n pugui parlar. Riba s'aventurà a formular-ho: “... la reducció de l'home a allò que hi hagi en ell de més simple, de més intuïtiu, de més angelical. -i afegeix- Molta literatura passa, doncs, per mística, que no és sinó ascètica, això és, d'entrenament místic, d'excoriació de l'home pels àcids de l'austeritat.”

L'experiència m'indica que les coses deuen anar per aquí. L'estat de fusió és de mena fugissera. Heus-me aquí, en mig del bosc d'agulles de la Roca Ponça, i el tacte rugós i abrasiu del granet ha bastat per fer-me venir al cal un concepte ben actual: “el Grip ” -xamullat en llengua franca, i que bé podríem anomenar “Grapa”. Un concepte forà al cap i ja t'allunyes de la unitat que procuraves. L'ascetisme, que ve a ser un gratar en les raons del sofriment per inclusió, claudica davant d'un concepte interposat, d'una banalitat com el grip. Ara cal que absolutament tot tingui un recobriment antilliscant, fins el més mínim estri. Bondat subtil del disseny que fa més cap a la noció de què tot se'ns escapa que a un real argument ergonòmic... Si mal no recordo, per fer un Stradivarius, o la marqueteria damasquina, no van caldre altres eines que les que oferien un mànec de bona fusta tornejada per empunyar-les. Ara, qui mana més: l'eina o la mà? Acaronava el granet vell, cristal·lí i daurat, i estava en un altre lloc, masegant un concepte que ell – adherent de mena- m'havia inspirat. Per una canaleta, una vira i uns merlets pronunciats al clatell m'he enfilat a aquest agullot; un racó negligit en mig de la quietud dels suros però, ai caram, d'abast universal si té una pàgina Web dedicada. Per sort no té una webcam sinó ara saludaria a l'audiència: Eo! Ara callo, i callaré fins que el lloc em comenci a parlar. Allò que pugui dir seré incapaç de transmetre-ho. La xerrameca, les qüestions tangencials, sempre seran la sortida més fàcil.

6 El Cap Gros

A l'hivern fa bo d'anar enllà dels ports alentits i resseguir, arran de mar, els penya-segats. El moment més propici és ara, amb les minves de gener, quan el mar també fa les seves rebaixes. N'ironitzo fent peu en aquest cinyell de nova terra emergida. ¿Truco al Cartogràfic per alertar-los d'aquesta nova cota zero? “Mirin. Han de refer tots els mapes i afegir cosa de mig metre a totes les mesures.” Si em responguessin que no són dies per fer a bromes amb el mar ho entendria. El tsunami de l'Índic ens acaba d'ajustar la visió de tots els mars.

Avui vaig enllà de la Cala dels Pots, camí del Cap Gros de Palamós, vogint un roquisser corcat. Portat per un seny geognòstic i armat amb el martell de geòleg, acarono els testimonis d'antics cataclismes: entre els granitoides, dics de pegmatites i de lampròfirs -aureoles metamòrfiques de contacte-, de marbres corneaficats on s'hi poden trobar -diuen- granats i diòpsids. És una gimnàstica menys estèril que la flota de iots, negligits tots a port. Un guany és aquietar-me absorbit per la prospecció, per l'expectativa de la troballa. Un altre és fer peu on abans em capbussava, fer peu entre dos mons, en el nou i breu espai ara descobert. On sinó mirar de dissoldre l'aflicció? El Tsunami ens l'han ben servit com una rèplica tempestuosa d'imatges, com un espectacle categòric i alhora distant... pujant el volum del so de l'ona gegant, com si el món fos verament audiovisual. I la ferum a mort? Em sembla sentir-la... No és imaginària. És real. Qui put en un relleix de les roques és una morena vera. Com hi has vingut a parar? Qui t'ha tret del teu cau? Eres un arquetip que ara s'esvaeix: la fera marina a l'aguait traïdor... Quines dents tens o tenies!

Al vespre, a la Cala dels Corbs, encenc un foc amb fustots collits a la platja. Amb la seva lluïssor escric al dietari: “M'estic reconciliant amb el mar.”

7 Sa Roncadora

Avui l'abrupte call de Sa Roncadora calla, si sonés seria boig d'aventurar-m'hi. Passada Aigua Xelida, en avall dels penya-segats, la costa és molt, i molt, brava; i en amunt tot són possessions. Jo només tinc unes ulleres, un tub i uns peus d'ànec, però penso fer-ho servir. A aquest mínim utillatge hi he afegit una vistent boia -les hèlixs folles em fan por- d'on hi penja un omnicrom i una pissarreta blanca. Dins l'aigua escric, poc perquè la refracció fa que tot sembli més gran, no obstant escric:

TRANSPARÈNCIA OLIGOTRÒFICA (Mal que ens pesi, la a voltes impecable transparència de la Mediterrània es deu al poc aliment que porta en suspensió. És un mar tancat i poc substanciós.) -Afegeixo més tard.

SOC BENTÒNIC (Visc com la gran majoria d'éssers aferrat a les ribes i al sòl, on procuro defensar el meu petit territori. Uns quants, pocs, vaguen per les immensitats oceàniques: són els pelàgics.)

APNEA (Al séc de Sa Roncadora em capbusso fins al meu modest límit i tot pujant sento un ofec extrem. La meva admiració envers els grans de l'apnea No Límits: el Pipín o el Nisch que té el rècord a -183 metres; sobretot pel Jacques Mayol -l'home escandall- el primer a més de cent metres; per la seva associació del ioga -vint pulsacions durant les immersions!- amb tot allò que aprengué nedant amb dofins; per la seva mort decidida -ofegat o escanyat- quan el varen treure de l'aigua. Quin revers del que més ens cal aquest esforçar-se a no respirar durant... deu minuts!)

POPS = 0 ( De pops a l'abast ni un. Il·lús, vull creure que es deu a la seva intel·ligència, no a què el mar estigui exhaust. Recordo de petit haver-ne caçat un -deu anys deuria tenir- prop de Salou. Ara vés i busca'ls. En un intent d'exculpar-me dic que va ser la meva quota. Sé de gent pels quals un any amb menys de cent pops era un mal any; jo: un a la vida. Era tan habitual a les platges d'abans veure emergir a algú amb un o dos pops que la gent s'hi acostava encuriosida però mai estranyada... Un dia fotré com el Franco. A una hora punta apareixeré a la platja de Santa Cristina amb un popàs encara enforquillat a la fitora. Per una estona seré un semidéu. Espero que entre la multitud que m'admiri no hi hagi un entès que em demani d'on ha sortit aquell enorme pulpu galego. Del Mercat del Peix, potser?

8 El Montgrí

La costa del Montgrí és un consol. Desconec quin ha sigut el procés però el resultat em fa creure en la bondat d'algunes intoleràncies. La tolerància que hauria devastat aquest litoral hauria sigut la constructiva -aquella que reclama el liberalisme absolut. Sortosament s'ha preservat i, així, ara pot presumir de ser un tros de costa capital. No crec que aquest privilegi es degui a la constància dels espadats -tot i que deu haver ajudat-, perquè si ens hi posem no hi ha res impossible. Ja imagino uns espigons que pontessin els illots de la Ferriol o de la Pedrosa i on els terrassans poguessin prendre el sol. Oh no! No vull donar idees!

A voltes, quan a l'hivern tinc delit de mar, m'acosto al Montgrí. Res com seure al caire del penya-segat, res com les passejades que porten a les cales. Dalt, els rasos calcaris eixarreïts, i, al fons, les torrenteres emboscades que zigzaguegen fins afluir a una platja de còdols. Recordo, una tarda després d'uns aiguats, al Rec de la Pedrosa baixant saltironant fins a formar un estanyol que, sumint-se en la glera, vessava mansoi al mar. Recordo, una altra tarda, quan em vaig obsedir amb el microcosmos del pedruscall de la Ferriol i la meva fe d'espigolador va tenir la recompensa d'una troballa, la de dues enforcadures bessones de corall roig que els temporals havien arrossegat. Amb elles vaig fer-ne unes arracades per l'Anna. La possible vàlua de la meva joieria prové, sempre, del seu preciós aferrament a la certesa d'un lloc, a l'allunyament del mercat de matèries primeres preuades. Més difícil de trobar, per atzarosa, és una muda de colobra que uns quirats d'aiguamarines.

Escric resseguint el Montgrí des de les imatges de l'Aeroguia del litoral; les imatges perquè el text és una ingrata barreja, un comiat a la prosa de Ruyra, de Pla, de Foix i de tants. Despeñaderos y precipicios, promontorios carcomidos y cantos rodados, malden per qualificar els nostres vells topònims forts. Tenia entès que una de les limitacions de l'usdefruit és la de conservar la forma i la substància de la cosa usada, i aquí ni per l'una ni per l'altra s'ha tingut cap mirament. Em sembla la versió recreativa de la Ley de Costas i, alhora, una altra torna afegida. Ni això ens mereixíem.

Buscaré el consol del Montgrí. Aniré a les canoneres desafectades. Em passejaré per la cresta brusca del circ de Cala Viuda. Escriuré des de la Puntà del Milà, o no escriuré.

9 La Gola del Fluvià

Mai he tingut un vincle fort amb un poble, amb aquell “el Poble” que inclou la certesa del retorn, l'experiència perllongada, un arrelament. Em pertoca d'acceptar la dispersió que vaig aprendre de petit. Segur que el més proper a la idea de “poble” que conec és Sant Pere Pescador. D'enlloc disposo d'un gruix semblant de sediment a la memòria -quelcom ajustat al terrer al·luvial sobre el que s'alça la vila, ben centrada a la plana alt-empordanesa. Aquí han viscut, des de sempre, la meva cosina Dolors -d'una edat propera a la del seu oncle, el meu pare- i el seu home, l'Antònio. Casa seva ha sigut sempre un lloc d'acollida segura. De l'Antònio enyorem la seva bonhomia àcida -tant del país- i la seva condició de resistent, apuntalant quasi en solitari el nom del poble: pescador. Seu el llobarro que picava al volantí pels meandres (si n'hem arribat a menjar de llobarros, fins alguns de vuit racions), i a mar, amb sort, podien ser unes galledes de sèpies. D'ell, sempre, la lliçó de la passió que no és ofici; el seu era el tractor i les pomes. S'hi he de triar, escullo quan tots anàvem a mar, a la riba salvatge de la gola, i aplegàvem amb el rascle carculles fins a dir prou -ara un impossible. Trio quan amb els amics ens encalçava la tardor entre els rengles de pomeres, fent la collita, just a l'època de l'arribada dels primers “morenos”. I trio l'esperança de que el nostre mas -sempre obert- del Ravalet pertanyi a la memòria grata de molts: d'uns, d'unes, i d'uns i unes alhora a dalt les golfes.

Callaré el que -amb el fluir del temps, no del riu- d'estantís s'ha estès per la costa i les ribes del Fluvià; i celebraré la salvació a temps d'una part dels aiguamolls en una creuada fundacional. De la tendència transitòria del temps apresa en el Poble enlloc millor per a copsar-la que als baixos de Ca la Dolors. La cort on de petit em meravellava amb les gallines, els conills, els porcs, les vaques i el matxo, ara es va convertint en el magatzem de les màquines recreatives en desús -millons, marcianitos i pacmans- que arranja i col·lecciona el manetes del seu fill.